Fa cinquanta anys que va néixer l’Avui i l’efemèride em remou alguns records relatius a una iniciativa força agosarada que el diari va emprendre un temps més tard, a finals de l’any 1994: la creació d’un suplement musical anomenat Rock & Clàssic. Sí, un quadern no pas d’oci, ni d'activitats de cap de setmana, ni genèricament cultural, sinó de música i res més que música: pop i rock en gran mesura, però no només, com el seu nom indicava. El Rock & Clàssic va ser una gran idea, però l’Avui era, segons llegeixo que deia l’altre vespre el meu amic Vicent Sanchis a l’acte d’aniversari a l’Auditori, “un gran diari”, però amb un problema: “no tenia empresa”.

Mentre va durar, uns cinc anys en total, el Rock & Clàssic ens va donar moltes alegries als qui hi vam escriure en un moment o altre, mirant de formular un llenguatge en català que no fos encarcarat, ni postís, i que funcionés a l’hora de parlar, per exemple, d’un disc de hardcore o d’entrevistar Blixa Bargeld. En aquella època, anys 90, també començava l’Enderrock, i hi havia molta feina a fer en aquest sentit, atès que els nostres referents de narrativa periodística musical eren en castellà o en anglès (o en francès: aquells Rock & folk o Best que caçàvem nord enllà). Al Rock & Clàssic hi van escriure moltes de les plomes especialitzades de l’època i la llista de col·laboradors feia goig. Al capdavant hi va haver primer J. M. Hernández Ripoll, tot seguit Pep Blay, i si no m’erro la darrera etapa la va pilotar Lucía Flores. 

Era un temps en què jo mirava d’introduir-me a la premsa diària i vaig viure amb una gran joia com els meus articles eren més i més reclamats des de la redacció del carrer de Consell de Cent, i que fins i tot m’encarregaven una columna, El racó de l’ignorant, dedicada a respondre preguntes dels lectors (eren temps pre-Google). Però, alhora, aviat vaig començar a advertir com moltes de les signatures del suplement s’anaven esfumant. Tot semblava una mica estrany. Sospitós, de fet. I una nit, a Zeleste, el col·lega Ramon Súrio em va revelar la realitat: el diari havia deixat de pagar, circumstància que jo encara no havia notat perquè la roda dels ingressos encara no em tocava, i aquesta era la causa de la desbandada de col·laboradors, inclòs ell mateix. Per sort, gràcies a l’advocat August Gil Matamala, que ens va defensar a tots, el tràngol es va superar passats uns mesos, i el gran Pep Blay em va alimentar generosament, però després d’aquella crisi en van venir unes quantes més, que a mi ja em van agafar havent posat un peu, i tots dos, a un lloc més estable. 

El Rock & Clàssic, creat en el temps en què el director del diari era Vicenç Villatoro, va representar una certa sacsejada en l’imaginari de l’Avui, on des del seu naixement la dita música moderna havia estat força orientada cap al món dels cantautors, tan importants al país, val a dir. Era un suplement que practicava una cosa actualment molt vigent, la superació de nínxols estilístics. El contingut era transversal i promiscu, i hi podies trobar tant un reportatge sobre el noise rock com, unes pàgines més enllà, l’entrevista amb un tenor líric. Una aposta decidida i, com diem ara, disruptiva, encaminada a rejovenir els lectors del diari, i arriscada, perquè, si més no, aleshores, el món no es relacionava amb la música d’aquesta manera. En realitat, no sabria dir tampoc si ara ho fa o no. Encara que a vegades fem veure que ho entenem tot, interpretar els canvis que viu avui dia la música, en relació amb el públic, no és fàcil i no sempre l’encertem.

A l’Auditori, Vicent Sanchis deia que l’Avui (actualment, El Punt Avui, després de la fusió, el 2009, amb El Punt) era millor del que es pensaven els qui el feien, en una metàfora del que passa amb Catalunya. És possible. Si ell ho diu, segur que era així. Recordo un tel de baixa autoestima en aquella redacció. Però s’hi van fer moltes coses admirables i ben fetes, com un cert suplement de música i només música que ara, en el marc d’aquest 50è aniversari, trobo just recordar.