Tothom recorda on amb qui era quan va consultar les notes de Selectivitat. Aquella inquietud de saber si el número que apareixeria en pantalla coincidiria amb el mínim exigit per la carrera -ara grau- escollida a la universitat desitjada. Aquella sensació d'estar entrant en els primers compassos de la vida adulta, de sortir de l'escola de tota la vida i d'assumir les primeres responsabilitats -i conseqüències- abans de fer el salt a la facultat. Les notes d'enguany reflecteixen dues realitats: el moment que travessa la llengua catalana i, també, el debat legítim sobre si són realment útils unes proves en què aprova el 97% dels alumnes.
El català, als exàmens del 2024, ha obtingut la nota mitjana més baixa de les assignatures obligatòries: un 6,62. La diferència no és substancial respecte de la resta de matèries, perquè totes voregen aquest número, tenint en compte que la mitjana és de 6,74, però sí que exerceix de metàfora. Perquè és l'enèsim motiu per preocupar-se per la salut cada vegada més dèbil de la llengua. I perquè la nota arriba just l'últim any en què se suprimiran les lectures obligatòries de cara a la Selectivitat, una decisió que només servirà per abaixar encara més un nivell que ja no és precisament excel·lent. Qualsevol assignatura obligatòria té un punt crucial de cara al futur dels estudiants, però el català és nuclear.
I ho és, o ho hauria de ser, perquè la llengua és l'únic element que permet la supervivència de la consciència nacional. Potser l'únic element d'identitat que queda per ser reivindicat sense matisos. Amb unes institucions corcades pels errors propis i les agressions externes, una classe política que entoma amb vertigen qualsevol acord que els pugui perjudicar electoralment, la desnaturalització de Barcelona -per múltiples factors que entronquen amb tendències globals- i un sistema educatiu que iguala per baix, l'estat de la llengua ha estat desatès. I hi ha dinàmiques que són molt difícils de revertir. Qualsevol que vulgui mantenir el català des que es lleva fins que se'n va a dormir ho sap.
Es pot fer molta broma amb la defunció de Ciutadans, però la feina de debò ja l'han feta. L'objectiu mai va ser guanyar les eleccions, ocupar responsabilitats o tenir alcaldies. La fita era aconseguir que el català fos percebut com una llengua que s'imposa, quasi aristocràtica, amb més drets, que estava escombrant el castellà. Un verí inoculat durant més d'una dècada que ha acabat tenint efecte, i que ha obligat les institucions i la societat civil a reaccionar. I a vegades es peca d'intentar que el català sigui cool, que sigui atractiu, que sigui amable. Està bé, que sigui així, perquè la seducció és bàsica en qualsevol objectiu. Però, per sobre de tot, el català és obligatori, perquè és la llengua del país.
I després hi ha la qüestió del 97% dels aprovats, que pot ser llegit com una bona notícia -es pot interpretar que s'enfoca bé el coneixement dels continguts de Batxillerat per superar les proves-, però també com un interrogant: serveix d'alguna cosa un examen que superen 97 de cada 100 alumnes que s'hi presenten? És un cribratge útil? És veritat que la tria l'acaben fent les notes de tall altes pels graus més sol·licitats, però costa de saber la salut del sistema educatiu en base als números. I també persisteix la cultura que qualsevol sortida que no passi per l'ensenyament universitari és menys vàlida. Ni tothom està fet per a la facultat, ni anar-hi garanteix un futur professional millor. A vegades pot ser el contrari.