Ja se sap, que parlin de tu encara que sigui bé. Ada Colau n'és conscient, porta des dels temps de la PAH sabent que l'important en el present no és tan si el que fas té sentit o no com continuar formant part de l'imaginari col·lectiu. I en temps de Nadal, quan has renunciat a intentar requalificar-lo com "festes d'hivern" per la poca acollida que va tenir la idea, què menys que donar la nota, altre cop, amb el Betlem de la Plaça de Sant Jaume, que ves per on, té nom de Sant.

El Nadal és, per a qui està tocat per la gràcia de Déu, la revisitació d'un moment excepcional, produït fa 2000 anys en un lloc que ens toca de lluny, però que en aquesta època se sent molt a prop. Per a la resta de la gent, culturalment imbuïda d'aquesta idea a Occident, pot ser pres en el seu (no menor) sentit simbòlic.

És el moment en què tot comença i en què també nosaltres podem tornar a començar. On es recorda el sentit de l'hospitalitat i la solidaritat, sobretot envers aquelles persones que ens resulten més llunyanes i més detestables, perquè ser generós amb els amics pot ser, per a molta gent, massa fàcil.

En el cristianisme són dos els moments cabdals de la gran esperança. Un és el de la Resurrecció després de la Passió. L'altra és aquest moment zero. També per a Colau era l'oportunitat de fer les coses des d'una perspectiva diferent. No calia anar a comprar les figures de fang el carrer del bisbe per muntar un Naixement tradicional, dels que poden ser escenari per als Pastorets de la Faràndula. Però potser sí, com em deia l'Eva, la maquilladora de TV3 que rehabilita la meva façana cada dimarts abans d'entrar al plató d'Els Matins, podria haver emprat els 97.000 € que diuen que costa aquesta broma i pagar els àpats d'aquest Nadal a un bon grapat de gent necessitada.

Ja sé que amb aquest argument l'art hauria desaparegut fos en neules i pollastres per omplir les taules més buides. I no em trobo entre els que pensen que traient cotxes oficials i càrrecs superflus tornaríem a omplir la guardiola de les pensions. Però en aquest cas concret, hi haurà qui cregui que la performance mereixia la despesa?