Que el Manual de defensa del català d’Òscar Andreu hagi estat el llibre més venut de Sant Jordi és una notícia important i positiva. El primer pas perquè la llengua recuperi força i torni a guanyar presència és el compromís dels seus parlants. Les primeres dècades del segle XXI no han estat fàcils per al català. Les noves onades migratòries han fet créixer la població i han alterat els equilibris lingüístics del país. La immersió escolar i l’empenta normalitzadora dels anys vuitanta i noranta han perdut impuls. El català ha retrocedit en alguns àmbits, però hi ha idees i valors per tornar a guanyar espais i futur.

1) Patrimoni i compromís: Les llengües no desapareixen perquè hi hagi gent que no les coneix, sinó perquè els qui les saben deixen de parlar-les. Després de l’entusiasme normalitzador de la transició, el compromís lingüístic es va afeblir, però en els darrers anys ha reaparegut una nova militància quotidiana: mantenir el català en les converses habituals, fer-lo present en espais nous i transmetre’l amb naturalitat. No cal una mobilització massiva perquè una llengua recuperi força, però una minoria activa, convençuda i persistent és un començament indispensable. 

2) Arrelament: La globalització ha complicat la situació de les llengües mitjanes, però també ha reforçat la necessitat d’arrelament. Moltes de les persones que arriben a Catalunya volen construir-hi una vida i assegurar que els seus fills formin part de la societat on creixen. En aquest context, la llengua és una porta d’entrada a la comunitat i una eina real d’inclusió. Quan els catalanoparlants mantenen viu el català a l’espai públic, deixa de semblar un element folklòric i es converteix en un signe tangible de pertinença.

3) Oportunitats: Una llengua no es manté només perquè sigui estimada, sinó també perquè és útil. En una societat diversa i en expansió, el català ha de consolidar-se com una eina valuosa per accedir a oportunitats laborals, culturals i socials. Això implica que el seu coneixement tingui valor pràctic en l’administració, els mitjans, l’atenció al públic i molts sectors professionals. Quan una llengua és percebuda com un instrument de progrés i cohesió, aprendre-la esdevé una necessitat.

4) Prestigi i projecte: Les llengües també es mantenen pels seus referents socials i pel projecte col·lectiu que representen. Aprendre una llengua és decidir de quina comunitat vols formar part i amb quina tradició cultural vols connectar. Parlar català és entrar en la llengua de Gaudí, Dalí i Pau Casals; la del Barça, Rosalía i els germans Roca. El català té recorregut quan es presenta com una llengua viva, moderna i amb ambició. Reforçar-ne el prestigi és reforçar la voluntat de compartir-lo.

5) Zero a tres: L’escola continua sent decisiva, especialment en les primeres etapes de la vida. Universalitzar l’educació de zero a tres anys pot afavorir tant la igualtat d’oportunitats com la cohesió lingüística. El contacte amb el català durant els primers anys facilitaria que molts infants incorporin la llengua amb naturalitat, independentment del seu origen familiar. Aquest aprenentatge precoç crearia hàbits espontanis i multiplicaria les possibilitats que el català esdevingui també llengua de relació natural entre els infants.

Les llengües sobreviuen quan serveixen per comunicar-se, prosperar, gaudir d’un llegat cultural i construir comunitat. El català no necessita gaire més que això, però tampoc no es podrà mantenir sense aquests elements.