En un recent article el sr. Josep Borell va voler donar una lliçó de realitat política, contrastant-la amb el "realisme màgic" que diu que s'ha instal·lat en el discurs polític independentista català. Josep Borrell comença l'article publicat a El Periódico el 6 de setembre d'enguany citant a Montesquieu i entenc que la primera frase del seu article com una declaració d'intencions: “Montesquieu deia que 'tot ciutadà està obligat a morir per la seva pàtria, però ningú està obligat a mentir per ella'” per desprès dir que bàsicament els representants polítics catalans estan inventant-se números per a enganyar als catalans.
Vegem:

Josep Borell és un polític experimentat amb llarg recorregut que coneixerà el funcionament dels engranatges estatals i europeus millor que jo, sens dubte. Però sí que voldria fer un apunt sobre el que diu de les balances fiscals alemanyes. S'aventura a opinar sobre el funcionament intern de l'estat federal amb manifestacions que em posen els pèls de punta.  Quan escriu que Junqueras i Mas “enganyen els catalans amb una inventada comparació amb Alemanya i unes balances fiscals alemanyes que mai van existir” em demostra que la seva intenció vertadera no és aclarir les coses, sinó insultar directament els representants polítics catalans.

Les balançes fiscals dels Bundesländer sí que existeixen i es poden consultar a la pàgina web del Bundesfinanzministerium (Ministeri d'Hisenda alemany) per separat o en una taula resumida pels anys 1950-1994 i 1995-2013. Hi són indexats tots els Länder amb la quantitat clara de diners que percebien o en cas de tractar-se d'un aportador net, del que aportaven. En canvi no vaig ser capaç de trobar una taula d'aquestes característiques a l'estat espanyol. Sembla que les balances fiscals, per exemple, del 2013 estan esborrades de la pàgina del Ministeri d'Hisenda, ja que el link que hi enllaça des de Viquipèdia dona un “Error 404, página no encontrada” i utilitzant el cercador de la pròpia pàgina del ministeri tampoc dóna cap resposta. Per tant, sí que hi ha balances fiscals publicades a Alemanya, per cada any des del 1950. Senyor Borrell, per què acusa de manera tan dura els representants catalans de mentir quan el que diuen és la veritat?

Com funcionen les balançes fiscals alemanes? Molt resumidament, hi han dues línies d'equilibri territorial: les horitzontals entre els Länder i les verticals que el govern federal destina a les regions. Per calcular l'horitzontal (que és la que ens interessa aquí) s'aplica una fòrmula matemàtica a tots els Länder per igual considerant els ingressos regionals a través de la recaptació de diferents impostos. La idea de base és que hi ha Länder que per raons històriques o geogràfiques estan més ben posicionats per a acollir indústria que d'altres. Aquest punt de sortida desigual ha de ser reequilibrat per raons ètiques a través de les balances fiscals per així aproximar el poder adquisitiu de tots els ciutadans a la mitjana estatal. Actualment veiem que s'estanquen com a aportadors nets Hessen, Baden-Württemberg i Baviera i com els que més reben són els Stadtstaaten Berlín i Bremen i no es mouen d'aquesta posició. 

Però el sistema permet canvis: Hamburg ha passat en 2013 de ser aportador net a rebre ajuts. Baviera en canvi va poder deixar de rebre diners del fons entre 1987/ 1988 per ser ara el país més benestant i, per tant, el que més aporta a les balances fiscals. Però és gràcies a les aportacions d'aquestes balances fiscals (i òbviament el propi esforç) que va convertir aquesta regió inicialment pobra en una regió pròspera. Si ara els Länder aportadors nets es queixen perquè creuen que el sistema actual fa relaxar les regions més pobres i que resulta contraproduent a l'hora d'estimular l'esforç de cada Land de cara a atraure feina i indústria, el govern a través del Bundestag i Bundesrat està obligat a escoltar la petició. Per això està previst renegociar els barems del Länderfinanzausgleich, de les balances fiscals entre 2016 i 2019 i tot el que estic escrivint ara pot ser obsolet a partir d'aquell moment. Veurem en un futur que Alemanya reescriurà les lleis que interpreten l'article 107 del Grundgesetz (llei fonamental que parla de les balances fiscals). La cultura política d'aquest país veu clarament la necessitat de pactes per tal d'aconseguir un millor funcionament del conjunt estatal i fer reformes oportunes senpre mantenint un ambient d'estabilitat política.

El senyor Borrell manifesta en un altre escrit seu, el llibre titulat Las cuentas y los cuentos de la independencia que no hi ha tal cosa com un límit regulat del dèficit fiscal en el sistema alemany. Però sí que n'hi ha: les balances fiscals es perceben com un ens regulador amb el fi d'equilibrar el poder adquisitiu dels ciutadans habitants als diferents Bundesländer, però no com a ens nivellador. De fet, es prohibeix expressament la pèrdua del principi d'ordinalitat. És obligatori de mantenir el rànquing de riquesa dels Länder dins del sistema federal i així ho expressa clarament la sentència del Tribunal Constitucional alemany, el Bundesverfassungsgericht en les sentències 101, 185 i 221 del 1999.

Per cloure aquest article vull fer esment d'un fet més: Catalunya pateix el 2014 un dèficit fiscal de voltant d'un 7,7% del seu PIB (uns 15.000 milions d'Euros segons fonts de la Generalitat de Catalunya) i encara i així no és l'autonomia que més aporta a l'Estat Espanyol. Bayern, el Land que més aporta, hi va aportar en 2014 el total de 4.500 milions d'euros.

Malauradament no es pot comparar directament el percentatge del PIB que suposa el dèficit fiscal dels Länder, ja que allà es calculen no en base del PIB, sinó en base dels impostos recaptats en conceptes de volum de vendes. Veient els números intueixo, però, que també en termes de percentatge sobre el PIB seria més baix el que aporten que el dèficit en el cas català, però també ben en els casos balear, madrileny i valencià. Tot i així Baviera i Hessen van fer un recurs constitucional perquè els sembla una càrrega desmesurada i poc pedagògica de cara als Länder "pobres". Veiem que hi haurà renegociació del sistema de balances fiscals i actualment hi ha un debat públic a tot l'estat a través dels mitjans d'informació i tribunes polítiques. Òbviament hi ha defensors i oponents del sistema actual i la seva tasca és ara la de debatre la qüestió perquè d'una manera o d'una altra hauran d'arribar a un acord.

Contestant doncs al senyor Borrell, com a conclusió: són aquestes les diferències de fons que veig entre el sistema fiscal alemany i l'espanyol, l'actitud i l'ètica.