L’alternança de forces polítiques, en el govern d’un país, és l’essència i la passió de la democràcia. És allò que ara governen els uns i, després dels uns, vénen els altres, o si encara no vénen, ho faran aviat. Perquè es produeixi l’alternança, tan necessària sobretot a nivell democràtic, per pura higiene política i necessitat d’oxigenació, per impedir-hi la instal·lació d’hàbits nocius, rutinaris i sense perspectives d’il·lusió, abans hi ha d’haver una alternativa. No hi ha alternança sense alternativa, sense una força que la gent identifiqui com aquella que defensa un projecte de país i de societat que pot tenir l’atractiu suficient com per arribar a ser majoritària i, doncs, substituir en la direcció del país el partit governant fins aquell moment.

Si l’alternança és habitual i bona en la normalitat, en l’excepcionalitat històrica esdevé absolutament imprescindible. I ara estem vivint un d’aquells moments que la història ha posat davant nostre i que no podem desaprofitar. Un procés col·lectiu en moviment cap a la construcció d’un estat nou requereix assentar-se sobre bases sòlides que no són d’altres que un sistema nacional de partits, fort i estable, perquè això n’assegura la fortalesa de la victòria. Un sistema que, per la seva solidesa, no faci patir i tranquil·litzi la ciutadania, perquè aquesta sap que el país té recanvi, per quan calgui una renovació al capdavant de les màximes responsabilitats.

Avui, al Principat, hi ha un centre-dreta fort, majoritari, identificable per tothom com a tal i dirigint-ne les diferents institucions, en els diferents àmbits i nivells. Però no trobem el mateix, a l’altra banda, del centre cap a l’esquerra: una opció política que tothom vegi no sols com a majoritària de forma inqüestionable en el seu espai, sinó, a més, preparada per a convertir-se en l’alternativa al govern de torn i, doncs, a punt de garantir l’alternança al davant de la Generalitat. No vull dir amb això, que no tinguem una esquerra ideològica, plural, diversa i, fins i tot, nombrosa. Potser, fins i tot, tenim massa esquerra per a tan poc país: quatre forces d’esquerra concorren a les eleccions i una altra se’n reclama del centre-esquerra. Però, tenim esquerra política? Em refereixo a una força sobirana, no dependent de Madrid, situada en l’espai progressista i, sobretot, sobretot, que tingui aspiracions de representar a la majoria de catalans i catalanes i vulgui governar i ser coprotagonista d’aquest moment d’emancipació nacional, tan apassionant, que només serà nacional de debò si és, alhora, plural ideològicament, a banda i banda..

A la majoria de democràcies europees, o similars a la nostra, acostuma a haver-hi sempre dues grans forces, al voltant de les quals s’articula la vida política del país: una de progressista i una altra de conservadora. Són els laboristes i els conservadors britànics, socialistes i populars espanyols, socialistes i UMP de Sarkozy a França, etc. Lògicament, també hi ha altres sigles molt respectables, però menors, que no aspiren a ser majoritàries i, de vegades, ni tan sols a governar, sinó a servir de crossa,de complement o d’esperó d’una o altra força majoritària. El problema a Catalunya és que tenim un mapa polític, un sistema de partits, descompensat, desequilibrat, ja que tenim una banda que coixeja, per la seva manca de solidesa: l’esquerra. Cap a la dreta, ja fa temps que anem ben servits.

Un país normal té de tot on escollir en el ventall democràtic plural: té dreta nacional i té esquerra nacional. O, si ho voleu dir d’una altra manera, té una opció conservadora, de centre-dreta i una altra de progressista, reformista, de centre-esquerra, d’esquerra nacional. I no és bo per al país que coixegi d’un peu, sigui, el dret, sigui l’esquerra. I, avui més que mai, necessitem una esquerra nacional, sobirana i sobiranista, amb ambició majoritària i vocació de govern. El resultat de les eleccions, segons les enquestes, reforçarà la necessitat ineludible d’una veu nacional a l’esquerra, ja que tindrem una esquerra més dividida i més igualada en les seves proporcions, petites, que mai. Molt em temo que, contràriament al que semblava en altres èpoques, això ja no es farà des d’una o altra sigla, només. Però tampoc no es farà sense aquestes, prescindint-ne. Ni sense la gent, ni la societat civil, ni les seves entitats. Sempre, clar, que aspirem a ser un país normal. Si no, ja anem bé per anar a Sants...