Espanya ens fa una excel·lent campanya de difusió exterior, amb el fiasco de Sacyr a Panamà i l’adoctrinament d’ambaixadors perquè sàpiguen de què parlar en el paripé, però no n’hi ha prou. Margallo adverteix que del dèficit fiscal se’n diu “solidaritat” i l’interlocutor pesca que els catalans estan cansats de pagar. Mala cosa. La qüestió catalana ha de ser vista arreu com a profundament democràtica, però cal que hi arribi alhora la flaire de la brutal centralització neofranquista que està perpetrant l’Estat a cada llei que emet. M’agradaria que el 2014 fos l’any de la desobediència davant lleis absurdes, retrògrades i lesives. Tot al Constitucional. Una per una. Ni s’acaten ni es reconeixen: defensem l’autonomia mentre no tinguem una altra cosa.

La primera, és obvi, la Llei Wert. S’ha de mantenir la immersió lingüística i s’ha de preservar el programa d’història i de socials amb aquell 40% de temàtica “local” que ens havia estat concedit. Al Constitucional.

Segona. La llei que obliga a suprimir municipis petits en benefici de… les diputacions. Desmuntar la Dipu va ser l’objectiu unànime dels partits catalans fins que van descobrir que era una font opaca de calés a repartir. És una institució ademocràtica i centralista: que les províncies tinguin relació directa amb el ministre, sense cohesió territorial. Al Constitucional.

Tercera. La llei que obliga a fundar una única “central de compres” a Madrid per tota l’administració pública: caldrà anar-hi a buscar el bolígraf. Mirant qui hi té les concessions de coses públiques, podem començar a córrer. Al Constitucional.

Quarta. Els horaris comercials. Què li fa a una botiga de Sòria que vol obrir en diumenge que la botiga equivalent de Barcelona hagi obert o no? Un model comercial és un model de convivència. Al Constitucional.

I així fins que calgui. Dret de les dones! Dret dels manifestants! El cabal ecològic de l’Ebre! Que el món sàpiga que no ens barallem pels quartos, sinó per la dignitat. Per la llibertat, que és el mateix.