Efectiva o efectista? Com ha de ser la República catalana? De metall o de plàstic? Del carrer o de Brussel·les? Com ha de ser el Govern? Autonomista o rebel? Sobiranista exprés o procesista? Desobeir o convergir amb els comuns? Ampliar la base per sumar o sumar per resistir? Parlar o no amb els socialistes? Les tres llistes independentistes han entrat definitivament en un bucle infinit, del qual només podran sortir de tres maneres: una investidura altament complicada de Sánchez o de Turull (dubto que la CUP votés l’exconseller); la celebració suïcida de noves eleccions; o la dimissió en bloc -per fatiga crònica- de la cúpula dirigent de les tres llistes. D'altra banda, res fa pensar que qualsevol nou Govern independentista pugui conjurar la temptació de l'autodestrucció diària.

La sobreactuació ha superat els límits. El tacticisme compulsiu competeix amb els efluvis marejadors de la dissonància cognitiva. Els fets no pesen i les paraules són de plastilina. Els actors dansen una música que no poden sentir. Les punyalades són rutina.   

Anem per parts. Junts per Catalunya vol crear un Govern dual impossible, que depengui d'una presidència republicana virtual a l'exili. ERC vol fer un Govern autonòmic, que serveixi per reconfigurar l'estratègia independentista amb obertura als comuns i, si es pot, al PSC, amb els ulls posats en les eleccions municipals. La CUP viu abocada a la reivindicació d'una República rebel que només ells poden veure. La proposta d'investir president Jordi Sánchez -el líder sobiranista amb una visió més interessant i completa del procés- ha provocat fred de peus a més d’un. Mentre, els cupaires han dit que s'abstindran perquè no veuen cap projecte més enllà de l'autonomisme. Qui sap si els anticapitalistes seran més eficients que el jutge a l’hora de bloquejar el moment.

El cert és que la majoria independentista no ha volgut ni ha sabut proposar un nou itinerari, més enllà del combat contra el 155. No hi ha cap estratègia compartida a llarg termini, per això només es parla de les quotes de poder institucional i les negociacions recorden els acords prematrimonials dels famosos acostumats als divorcis.

Junts per Catalunya i la CUP comparteixen la voluntat de confrontació amb l'Estat, des de narratives molt diferents. En canvi, ERC posa per davant de tot la necessitat de governar i evitar la repressió. Joan Tardà ho ha solemnitzat en un article, que tindria més valor si s'hagués publicat abans de la DUI. El procesisme -tan bescantat i escarnit fins fa unes setmanes- ha canviat d'amo, i ara ja no és sospitós de traïció, sinó una manera de rectificar sense dimitir. El portaveu d'ERC ha amollat la frase de l'any, en relació a les paraules de Tardà: "representen el junquerisme en estat pur". El junquerisme era "amor" i ara és simple pragmatisme. Quan et falla el guió per guanyar, la melangia et punxa. El junquerisme ha resultat ser la nova versió (escumosa) del procesisme. Els que vam ser acusats de procesistes serem convidats demà a tres rondes d’aigua de València.

Tardà té molta raó en la seva diagnosi, fins i tot en la necessitat del sobiranisme de recuperar punts de contacte amb els comuns i amb els socialistes, si aquests darrers són capaços de desenganxar-se del dictat del PP. És innegable que la política de blocs et limita a l’hora d’aprovar polítiques. A Junts per Catalunya, el neguit per mantenir una presidència simbòlica no els permet pensar en altres coses, potser per això negocien relativitzant el pressupost que remenarà cadascú. A ERC, el primer problema rau en el canvi sobtat: tots tenim a la memòria els moments en què Marta Rovira i Gabriel Rufián van interpretar el paper de vigilants implacables de les ortodòxies. El segon problema és la construcció d'un pragmatisme plural per ampliar la base del procés i ser més; la direcció del PDECat coincidiria amb la relectura estratègica de Tardà (no pas l'entorn de Puigdemont), però els de Domènech repeteixen cada dia que no volen saber res dels neoconvergents, la qual cosa porta els republicans a un carreró sense sortida: o renuncien a explorar acords amb els comuns o renuncien a fer un govern independentista.

Han caigut les màscares: el que molesta no és Carles Puigdemont ni el seu Camelot belga; el que molesta és que hi hagi un independentisme que alguns veuen com una entitat sospitosa, defectuosa, estranya i enemiga. Una entitat que, segons el guió dels dibuixants d’hegemonies, no hauria d’existir i fa nosa, sobretot per fer un govern de les esquerres plurals, que és “allò normal que tocaria”.  Estem, si fa no fa, com l'any 2012, quan es deia que el problema era Artur Mas. Ara, però, l’Estat ens ha passat per sobre, som una mica menys ingenus, i els que tenien més pressa s'han convertit en predicadors del "no prenguem mal".