Les declaracions de Fèlix Millet i del pare i filla Montull fetes en el marc del procés pel desfalc del Palau de la Música, que ja s'ha transformat també en el cas del finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya, sembla que acabaran imprimint una acceleració decisiva als esdeveniments polítics. De moment Artur Mas ha tornat a reivindicar la seva confiança en els tresorers de Convergència (i, concretament de Daniel Osàcar, que també ha declarat en el procés aquests dies, exculpant-se) com, per altra banda ha fet al llarg de tot aquest temps. Caldrà veure si, com, o fins a quin punt la nova direcció del PDECat mantindrà el relat de l'ex-president o se'n desmarcarà.

Les xarxes en aquestes hores, en canvi, bullen amb dos relats contraposats: aquell que diu (malgrat fins i tot a llocs com ara Twitter, on els entorns hiperventilats són molt aguerrits, és minoritari) que el cas Palau és una gegantina maniobra de l'estat espanyol per a colpir aquella part de catalanisme conservador sobtadament convertit a la independència; i també aquell que escampa que tot el moviment sobiranista va ser únicament una pantalla per a tapar els casos de corrupció. Dos relats extrems, que fan molt de soroll, però que no representen el desig de la majoria de la ciutadania, que no és altre que saber, amb un grau d'aproximació raonable, què va passar.

Les anàlisis més profundes vindran després: un cop tingudes les corresponents sentències, tindrem temps per a destriar, analitzar i posar en perspectiva l'escàndol del Palau, que –sigui dit de pas–, esclatà molt abans de la torsió independentista de CDC. No només per allò que fa el passat més recent (i per tant, imbricat inevitablement amb els avatars del procés) sinó també i sobretot per com impacta més en general sobre la història del pujolisme i del masisme, que són una part decisiva de la història del país. Esperem que quan vingui el temps, es pugui fer amb rigor i encert.

Tanmateix, ara per ara, sembla molt probable que el "cràter" del cas Palau (com el va definir amb agudesa l'Enric Juliana) obligarà els actors polítics a moure fitxa en un escenari que ja és nou. Sobretot caldrà veure què faran els partits independentistes, i especialment Esquerra Republicana de Catalunya. De moment, els senyals no són encoratjadores. En primer lloc per la llosa de vergonya en forma de típex que –almenys de moment– ha impedit als republicans (segurament amb la irritació de molts dels seus propis militants i electors), d'unir-se a la resta de grups (CUP inclosa) en demanar la compareixença d'Artur Mas al Parlament. Qui tenim més edat encara tenim a la retina la imatge d'un feliç Josep Lluís Carod Rovira després de les eleccions del 2003 amb els palmells obert clamant "mans lliures, però també mans netes!". I, en segon lloc, per què ha mantingut la proposta (l'autor intel·lectual de la qual és Jordi Turull) de modificació del reglament per a poder aprovar la desconnexió sense debat, trencant d'arrel qualsevol relat en torn al procés com a motor democràtic. Si en el cas del PDECat –o, almenys, de la seva ala masista– això es pot llegir com una eina de provocació a l'estat que és necessària per a obtenir una reacció que ajudi a fer passar el tràngol de masses vistes orals, en el cas d'ERC resulta francament incomprensible. Una força com ERC –que per ambició i pels números de les enquestes– vol aspirar a ser central en la vida política catalana, ni pot ni ha de fer el més mínim gest orientat a la compressió dels drets democràtics de la ciutadania.

Els senyals, fins ara, doncs, són decebedors, tot i que potser encara hi ha marge per desfer els últims delirants compassos del procés, assumir que en aquestes condicions (de manca de consens i d'aliances "perilloses") no es pot seguir i fer l'única cosa que ara pe ara sembla raonable: facilitar la celebració d'unes eleccions anticipades.

Unes eleccions anticipades en les quals per fi, després de gairebé cinc anys, es torni a fer política, parlant de model de desenvolupament i d'ensenyament, de fiscalitat, d'habitatge, d'educació i de sanitat. En definitiva d'allò que preocupa la ciutadania en el seu dia a dia. Això vol dir que s'ha de deixar de parlar de l'encaix o de la independència de Catalunya respecte a l'estat, o de reconeixement nacional, o del dret a decidir? Per suposat que no, ans al contrari. Allò que cal, en l'horitzó d'una nova convocatòria electoral, és que també en el debat nacional –i sense que ningú hagi d'abandonar les seves legítimes aspiracions– es deixin de costat les formulacions voluntarioses, demagògiques i a vegades francament irresponsables. Tornar a fer política, definint objectius compartits i vies transitables i respectuoses amb els drets i les garanties del conjunt de la ciutadania. Si és veritat que això va de democràcia, aquesta és l'única forma de fer-ho.