
ARA A PORTADA
Eren parts d'un esdeveniment més gran que sovint les grans empreses organitzen per als seus treballadors: el teambuilding. En traducció directa, la "construcció d'equip". És a dir, es busca reforçar els llaços entre els components de l'equip de treball, generar confiança vers els altres, fomentar la col·laboració i el treball conjunt, descobrir les habilitats i mancances de l'altre per, al mateix temps, veure les pròpies i polir-les.
Aquest fet posa de relleu les dificultats de comportament i socialització en què es troben moltes companyies amb els seus treballadors. Poden ser, potser, uns grans professionals. Però no tenen ni idea d'interactuar correctament amb els companys, amb els caps o amb els subalterns. I, a sobre, a vegades això perjudica la productivitat, el clima de treball, l'eficiència i els recursos de la firma. Per això les empreses han d'organitzar jornades de teambuilding.
Tot això no passaria si molts d'aquests treballadors s'haguessin desenvolupat com a persones a entorns on aquests valors ja hi són de base. Estic parlant, és clar, de les nostres tradicions. Els castellers en són el millor exemple. Sé que n'hi ha que precisament organitzen en aquest tipus d'esdeveniments. La pinya per treballar tots alhora en benefici d'un objectiu comú. El recolzar-se en els altres i demanar ajuda quan cal. Atendre les instruccions del cap (de colla). L'esforç fins a l'últim moment per als altres. L'emoció d'emprendre un projecte des de baix de tot per fer-lo arribar ben amunt. Són elements simbòlics molt típics si voleu, però realment demostren el que ha de ser una empresa i un equip de treball.
Educar en valors, construir equip, són conceptes que s'han posat de moda darrerament i es treballen intensament a les empreses. Potser si molts dels seus empleats haguessin passat una infància/adolescència/joventut a qualsevol de les nostres colles castelleres, sardanistes, esbarts, geganters, diables, etc., ara no els caldria tota aquesta parafernàlia.
Periodista i comunicador de formació ha treballat des de la seva etapa acadèmica a les dues bandes de la trinxera: com a periodista a diversos tipus de mitjans i com cap de comunicació a gabinets de fonts. També té publicats poemes i narracions a diversos volums col·lectius i va ser co-curador del llibre de Teresa Pàmies Estem en guerra. Escrits 1936-1939, editat per Cossetània.
Està vinculat al món de la sardana, especialment a les colles de competició, però també està interessat en d'altres manifestacions de la cultura popular i tradicional catalana.
@djanevidal
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.