Es comença acceptant i aplaudint que el Tribunal Constitucional decideixi què pot discutir i aprovar el Parlament de Catalunya i se n'acaba patint les conseqüències al Congrés dels diputats. Una lliçó que els progressistes espanyols mai volen aprendre perquè per un model d’Espanya uniformador estan disposats a sacrificar les llibertats dels qui no es volen deixar uniformitzar. Però el problema és que les llibertats no són fragmentables: o n'hi ha per a tothom o no n'hi acaba havent per a ningú. Aquesta és la primera conclusió del que hem viscut aquests darrers dies.

La segona, és que els incidents han posat en evidència –pels qui encara no hi havien caigut- que els fonaments legals i la composició de les estructures executives i judicials de l'estat són postfranquistes i piramidals. Que els diversos legislatius acaben essent titelles dels altres poders executiu i judicial. I, per tant, en aquestes cambres manen de facto les faccions conservadores o reaccionàries per més minoritàries que siguin, atès que sempre gaudeixen de la protecció del primo de Zumosol. No hi ha, doncs, separació de poders. Hi ha un directori judicial/policial avalat pel rei i l'escut militar i promogut per la Brunete mediàtica i financera.

La tercera evidència d’aquests dies és que la Brunete mediàtica bombardeja la línia avançada del mateix exèrcit espanyolista del PSOE a la que considera traïdora, mentre s’impulsa la seva substitució per la Infanteria togada plena de membres de PPVOC’s. A l'altra banda del camp de batalla, a primera línia, Esquerra està defensant, obrint trinxeres o obtenint treves parcials, mentre rep foc des de les tres línies: Búnquer mediàtic & triple dreta, directori judicial/policial i PSOE, en versió "guerrista" o versió "sanchista". Al mateix temps des de la rereguarda independentista interpretada pels aliats del PSOE a la DIBA i verbalitzadors de la confrontació, es multipliquen els trets per l’esquena.

La quarta evidència és que ens trobem, com ja va dir algú, no en dirimir una correlació de forces, sinó de febleses. L’estat és molt fort com a estructura repressiva, però molt més fluix en legitimitat democràtica. Conscients de la feblesa, part del PSOE surt del búnquer tímidament per veure si pot guanyar legitimitat. A la banda independentista l’única fortalesa és la persistència de la gent i el pes econòmic i demogràfic de Catalunya a l’estat, però sense capacitat real de fer efectiva la sobirania. Una part de l’independentisme també està bunqueritzada d'acord a un relat fictici sobre una força que no tenim i un referèndum que no vam poder executar. En canvi, l’altra part ha sortit del búnquer per mirar de guanyar força i provocar més esquerdes en el búnquer contrari. Els incidents entorn de la reforma del Codi Penal i els seus efectes directes sobre l’enquistament del PP al si del búnquer ha obert una crisi institucional a Espanya de difícil superació.  Al marge dels relats embullats i contradictoris de PP i PSOE cal anar a les intervencions de Bildu, ERC i VOX al Congrés per saber què s’està jugant i qui ha propiciat el joc.

El front de Madrid es demostra estratègic, al marge de la negociació Govern a Govern que pugui haver-hi. Una estratègia d’acció parlamentària flexible, de pastanaga i bastó quan cal, permet assolir victòries més grans o petites, i patir també alguna derrota a causa de la tendència al trilerisme del Govern socialista i del poc pes que hi té Podemos. Per tant, cal posar encara més en valor cadascun dels avenços obtinguts en aquest context. Per contra, el no a tot dels grups de Junts i CUP, que els fa aparèixer sistemàticament al costat de votacions de la triple dreta espanyola, no serveix de res. No mou l’escaquer, el petrifica. Per això, crec que cal consolidar les aliances amb les forces progressistes de totes les nacions ibèriques trobant elements polítics i de mobilització social compartits. Un d’ells, emblemàtic, és el qüestionament a fons de la monarquia que cada setmana ens proporciona carnassa, ara amb el serial Corinna.

En tot cas, l’acció parlamentària a Madrid combinada amb la negociació entre Governs, i la defensa jurídica internacional ha aconseguit:
- Mantenir la majoria electoral independentista en dues eleccions autonòmiques.
- Fer govern independentista en dues legislatures.
- Fer caure el Gobierno del PP mitjançant una moció de censura.
- Donar la victòria a un partit independentista (ERC) per primera vegada a la història a les eleccions espanyoles, en el marc d’una victòria en escons de les forces independentistes i autodeterministes (ERC, Junts, Comuns, CUP).
- Obtenir victòries electorals de les forces independentistes a les europees i a les municipals.
- Condicionar el PSOE i fer inviable un pacte del PSOE amb Ciudadanos.
- Aconseguir una “taula de diàleg i negociació del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”, que implica el reconeixement del conflicte.
- Fer fracassar les euroordres.
- Assentar la doctrina Junqueras, que ha permès que els tres eurodiputats de Junts poguessin prendre possessió dels escons al Parlament Europeu.
- Assolir una resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa instant l’Estat Espanyol a posar fi a la repressió. I resolucions en el mateix sentit d’altres organismes internacionals -ONU, etcètera-.
- Aturar la imposició del 25% de castellà a les escoles.
- Obtenir la llibertat dels presos polítics -indults-.
- Derogar el delicte de sedició i rebaixar les penes pel delicte de desordres públics.
- Allunyar la possibilitat d’una gran coalició PP-PSOE desitjada pels poders fàctics i els barons del PSOE.

És incomplet? Sí. És totalment satisfactori? No. I per això, renunciarem a continuar en la guerra política de trinxeres, esperant el gran dia en què els guanyarem amb un exèrcit regular – en sentit figurat, que consti; que ja sabem com les gasten els repressors-.