El 1883, el poeta Jacint Verdaguer quedà sorprès en sentir parlar català, amb naturalitat, pels carrers d’Alger, sobretot al barri de Bab-el-Oued, de majoria valenciana. Cap al 1896, es calcula que hi havia, a Algèria, més de 60 mil catalanoparlants residents, atès que a Orà, com a Alger i altres poblacions d’aquest país nord-africà, s’hi havia establert un nombre important d’immigrants de llengua catalana, principalment de la regió d’Alacant i de Menorca, tot i que també, però amb una intensitat molt menor, d’altres indrets com ara Eivissa o Catalunya Nord. Tant és aixì que, F. de P. Ruet, pastor protestant de 1863 a 1868 a Blidah, a 50 kms al sud-est de la capital, tindrà el català com a llengua vehicular de la seva activitat com a pastor, tant en el culte com en la relació amb la diversitat de membres de la seva comunitat.
 
De fet, l’anomenat patuet serà el dialecte català d’Algèria, acolorit amb mots àrabs, amazics, francesos, espanyols, italians i maltesos, resultat de l’empremta deixada pels diferents grups humans allà establerts.  El patuet, en el qual s’imprimiran llibres i algunes revistes de gran popularitat entre la colònia catalanoparlant que hi havia anat arribant ben pocs anys després de l’inici de la colonització francesa del país, el 1830.  I mentre la connexió alacantina s’establia, sobretot, amb Orà i la seva regió, la menorquina tendia a assentar-se cap a les rodalies de la capital, a Fort de l’Eau. Tant és així que, el 1876, a Fort de l’Eau, un distribuïdor de literatura protestant constatava que la població que hi vivia era quasi exclusivament menorquina.
 
En record d’aquells milers de menorquins arribats que hi van fundar l’actual ciutat de Bordj El Kiffan, dita així des de la independència, Fort de l’Eau és avui una de les vies més importants de Maó i alguna de les versións sobre el nom de la vila assegura que potser és, ras i curt, l’oficialització toponímica d’una fonètica genuïna: Fort d’Alaior, pronunciat Fort d’Aló... Simplificant-ne l’origen, tots els menorquins traspassats a Algèria eren coneguts com a maonesos, encara que no tots en fossin, i maonès en deien de la llengua que parlaven i que alguns autòctons van acabar també aprenent i utilitzant perquè hi era l’instrument de comunicació majoritari i quotidià en tots els àmbits.
 
Confesso que aquest món, tant pel que fa als menorquins com als valencians emigrats a Algèria, sempre m’ha fascinat, amb la seva producció escrita en francès, però que llegida sona català, la llengua, les tradicions, les festes, la gastronomia, els bars i comerços totalment lligats als seus orígens geogràfics i culturals, talment com un bocí més de la mateixa terra deixada enrere, establerta però en un altre continent a la recerca d’un futur millor. Fins ara n’havia llegit obres de recerca ben documentades, sobre menorquins i valencians, tant llibres com articles, però cap obra en català que incorporés aquest món a la nostra literatura, en forma de prosa de ficció.
 
És per això que he fruït amb la lectura del darrer premi Proa de novel·la, El país de l’altra riba, de Maite Salord, que ja havia quedat finalista del sant Jordi de novella amb La mort de l’ànima (2007).  Es tracta d’una novel·la de 300 planes justes, molt llegívola, amb una trama que comença i acaba a Menorca, l’illa la institució de govern de la qual, el Consell de Menorca, ha tingut l’autora com a presidenta, en la seva etapa de dedicació prioritària a la política, ara ja deixada enrere per a tornar a la docència, a la creació literària i, potser també, a la felicitat, és a dir, al goig de viure sense neguits constants.
 
El país de l’altra riba, no és, però, exclusivament el que hi van traspassar alacantins i menorquins, perquè a l’altra riba, n’hi havia més, de països, els uns de més visibles i evidents que d’altres. Hi havia també el país d’oportunitats i horitzons més favorables que el passat deixat enrere al lloc d’origen, fos Espanya, Itàlia o Malta. Hi havia una simple extensió administrativa de la França de sempre, en un altre continent, amb l’actitud colonial de sempre sobre la població autòctona. I també Algèria, la nació que els algerians havien anat descobrint que també existia i que volia ser estat, farta de l’opressió nacional. I, subterràniament, el país on àrabs i amazics arrossegaven una existència convivencial irregular.
 
Maite Salord escriu, de fet, una novel·la sobre la identitat, sobre les identitats, sempre complexes, polièdriques, plenes de matisos i vivències que en singularitzen cada cas. En escenaris diversos (Menorca, Brussel·les, Alger, Menorca, Marsella, Menorca, Barcelona, Menorca) la vida dels protagonistes, des de la II Guerra Mundial fins als nostres dies, va teixint un tapís variat i policromat que acaba configurant un paisatge humà absolutament versemblant. Dos relats cronològicament situats en èpoques distintes van repartint-se el relat de la novel·la, en primera persona l’un i com a narrador extern l’altre,  saltant els capítols fins a perdre’s al fons de la mar, la mateixa mar de l’Illa de l’Aire, al sud de Menorca, allà on començà tot.
 
La persecució nazi dels jueus i l’holocaust, el treball quotidià dels immigrants europeus per obrir-se camí en un paisatge desconegut, la vida benestant i plàcida dels francesos a la gran ciutat, la lluita armada d’alliberament nacional que mena l'FLN contra l’ocupació estrangera, la resistència de França a abandonar un territori que considera seu i incapaç d’autogovernar-se, una història d’amor nascuda rere una pancarta en una manifestació, els esforços per fer viable l’Espai Illes a Barcelona, el retorn a una illa que, al capdavall, esdevé sempre el centre de tot l’univers de referències, la naixença a la Budapest jueva, la mort a la Menorca que lluita per no caure en la balearització turística desfermada a Mallorca i Eivissa, són imatges d’un mateix paisatge novel·lat al qual val la pena de dedicar unes hores de lectura.
 
L’atzar i el context polític en una Europa esquinçada per un conflicte bèl·lic terrible, la rutina quotidiana i la diferència de classes, l’amor i la passió, l’amistat i la gratitud, la gelosia i la ràbia, i les identitats forjades per múltiples factors es fonen en una trama narrativa única on no manquen les sorpreses, com a la mateixa vida. Es pot ser, plenament, d’un lloc, doncs, per exemple de Menorca, vivint a Barcelona, sabent que els pares i els avis tenien el passat a Algèria i, més enllà i tot, al barri jueu de la capital d’Hongria. Gràcies, Maite Salord, per recordar-nos-ho fent-nos-ho viure a la teva novel·la, acolorida de sentències i reflexions sobre la vida dels teus personatges que, de fet, tenen un abast que va molt més enllà de l’Illa de l’Aire perquè són universals.