Entre la guerra, que no s’atura; la inflació, que no para de créixer; el canvi climàtic, que és imparable; l’aigua, que no sap arribar; el curs escolar, que comença trasbalsat; el deteriorament de la qualitat democràtica, que s’assenta; l’època de l’abundància, que el president Macron diu que s’ha acabat; el relleu o no a la presidència del Parlament, que els uns volen i, els altres, no; la mesa de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya, que crea tants de recels, entre molts d’altres, són temes que ocupen els mitjans i que preocupen els ciutadans i que les formacions polítiques deuen tenir en les seves agendes de govern i d’oposició.
 
Entre tots aquests temes, el que té més pes polític és la mesa de diàleg, i de negociació, sobre l’autodeterminació de Catalunya per saber si som majoria, els ciutadans que el volem lliure, sobirà i independent, el país. Un projecte de ruptura amb l’Estat i resulta que Madrid hi és recelós, a parlar del tema més calent que tenia i que té damunt la taula. Hi és recelós el partit del govern, per la pressió de l’oposició. Allà. Aquí, el recel de Junts deu venir perquè no en té el lideratge. Fer com si no hagués passat res no pot ser. El foc no és viu, però la brasa crema.
 
Pel fet de demanar diàleg aquell octubre d’ara farà cinc anys per posar les urnes per exercir el dret democràtic de votar, l’Estat va cometre, respecte les institucions i els alts responsables polítics catalans, abús de poder. I el va cometre perquè va mobilitzar els seus aparells i les seves clavegueres, i ho va fer, sobretot, per intervenir en l’opinió pública. Però, a més a més, aquest seu catàleg d’actuacions es completava amb l’administració de filtracions, dossiers, difamacions, intoxicacions i pors presentats en mitjans que li són altaveu, a l’Estat.  
 
Davant de tanta amenaça del “no votareu” perquè no ho permet la Constitució, arran de la prohibició dels procediments ordinaris per poder votar, la pregunta és ¿a instàncies de qui, la Justícia imputava alts dirigents polítics, socials i institucionals? Doncs a instàncies del govern espanyol. I si, doncs, un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un delicte, ¿de quin delicte és de què es tracten, les imputacions dels responsables polítics catalans? De servir-se de la democràcia, potser? Perquè de fet, és la democràcia el que fa por a l’adversari polític. I li’n fa, de por, per les majories que poden decidir allò de què ell, l’Estat, no vol ni sentir a parlar. I per què no en vol parlar, de deixar-nos votar, perquè no en ve, de tradició democràtica, també potser?
 
Convinc amb Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d’Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això és que no en volen parlar, de referèndum a Catalunya, perquè el que tenen, en aquest temps “transitiu i fràgil”, és por. D’esquerra a dreta, el que té l’Estat és por d’un sí. Però no s’hi ha de renunciar mai, a seure per parlar. Mai.