Poques manifestacions de col·lectius feministes he vist o sentit en relació amb la violació d’una noia de 14 anys per part d’un jove de 17 anys als voltants d’un centre de menors d’un barri de Madrid. La raó és, sense dubte, el fet que el violador és estranger. Un fantasma anomenat immigració està fent miques el discurs de la major part dels partits polítics i una de les seves manifestacions és el silenci sobre aquest fet dramàtic, luctuós i impossible d’imaginar per una mare sense el terror més immens. I la ràbia, potser, versemblantment també la ràbia.
Tot comença en una errònia manera d’emprar el terme immigració. Sota la categoria s’hi podrien trobar paradoxalment un milionari de Dubai, una refugiada de Mali, un nòmada digital canadenc, un membre d’una banda de crim organitzat radicada a l’est d’Europa (ara també a altres països del centre i del nord del continent)... i el veritable immigrant, qui empès per la pobresa canvia de país i busca una oportunitat de promoció social. Aquests últims tenen tantes o més ganes de treballar que els autòctons, i no sols fan les feines que aquests no volen, sinó que emprenen negocis d’èxit, són ben valorats en el seu lloc de treball i acaben essent els principals crítics de la gent que arriba a abusar, delinquir o badar.
També es cometen errors conceptuals entorn la paraula “menor”. En temps com els nostres, quan es recomana la vacuna del papil·loma humà abans dels 12 anys perquè se sap que és entorn aquesta edat que el jovent comença a tenir relacions sexuals, té gaire sentit que en relació amb ètnies molt més precoces que la caucàsica es digui que és menor qui ja té 17 anys (si és que ho podem saber del cert), i fins i tot per la seva experiència vital desgraciadament més aviat ha viscut massa?
Però tot s’ha de dir d’una manera tan correcta que la violada passa a un segon pla i el que interessa políticament és per què un partit polític convoca una manifestació de protesta davant del centre, just on s’ha produït la violació. I no, no m’agraden ni les formes ni els discursos d’aquests grupuscles satèl·lit que giren al seu voltant i de qui no condemna les malifetes, amenaces o actituds. Com tampoc m’agrada que sembli que sols violen els que venen de fora. Però més furiosos hi haurà i més perillosos seran els verbs i els gestos, fins a l’enfrontament i el combat físic dels cossos policials, si qui governa no entoma el problema, que pot ser de gran abast. Quan, per exemple, Catalunya es nega a acollir més menors, tot dient que ja n’ha acollit prou, està implícitament acceptant que aquests menors són un problema. Perquè si en comptes d’aquests joves, d’edats incertes i ments devastades per traumes i mals exemples, vinguts de contexts en què la vida no val res i la de la dona, menys, les que arribessin fossin persones amb formació i educació o senzillament els diners que tant falten, diríem també que ja ens en sobren?
El fantasma plana, les enquestes permeten intuir que ha vingut per quedar-se una bona estona. I a qui creu que tots som germans perquè fills del mateix Pare, el final d’aquesta història no el pot complaure.