És possible que la Unió Europea, vista la magnitud de la cosa, li estigui dient al senyor Rajoy: aguanti, home, que això se’ns complica per moments. Vull dir que no hi haurà gaire pressió en sentit contrari: vinga, home, deixi’ls votar. Perquè ja han vist que votar fa créixer el suflé. De manera que el canvi de pantalla està a mans dels catalans. O el nostre govern + pacte 9-N mouen fitxa, o ens quedarem encallats per sempre més en la trampa de la legalitat espanyola, perquè és cert de tota certesa que la Constitució li nega a Catalunya qualsevol mena de sobirania segregada. Ni PP ni PSOE estan disposats a canviar això, que és la garantia que no hi haurà decisió catalana autònoma. Aquest és el panorama.

Davant d’això, un consell: no ho fem tan còmode. Posem el govern espanyol davant del tràngol d’haver de treure les urnes dels col·legis, d’haver de precintar-les; d’haver d’actuar, forçant el codi penal, contra un president democràtic i amb suport popular; d’haver de, en última instància, suspendre l’autonomia. Posem-los-hi. Que actuïn ells. Que ens regalin la foto! Ja sé que és difícil i que potser la ciutadania no té dret a demanar sacrificis al govern i als partits que donen suport al 9-N. Però quin altre camí hi ha? ¿Allò tan divertit dels socialistes, que diuen: us farem una Constitució i després la votarem entre tots els espanyols? Com si aquestes tres manis haguessin estat per votar, votar sense més, votar qualsevol cosa, votar la pregunta Iceta! Ai, Déu meu! Que no ho han vist, que la gent vol votar independència? Que el 9-N és un pas per anar més enllà?

Dit això, una precisió. Crec que de les plebiscitàries no ens en salvarem, perquè si el govern posa les urnes, serà difícil que la votació resultant sigui homologable: hi faltarà la tropa del “no”, faltarà una campanya com cal (ara mateix la campanya és mediàtica), faltaran la tira de coses. Però tindrem la foto. Immediatament després, un altre cop urnes. I a guanyar, si en som capaços!