Hi ha moments en què una administració pública obre camins nous en la teoria del dret. Barcelona n’acaba d’obrir un de particularment interessant. Davant dels comerços que incompleixen la normativa lingüística, l’Ajuntament ha explicat en una resposta al síndic de greuges que, abans que inspeccionar, exigir el compliment de la llei o sancionar quan correspongui, aposta per “la informació i la sensibilització”.
Una aproximació amable. Pedagògica. Empàtica. I, sobretot, molt inspiradora. He estat pensant que potser jo també podria adoptar aquest model en les meves relacions amb l’Ajuntament. Per exemple, amb els impostos municipals.
A partir d’ara no sé si els pagaré. No perquè hi estigui en contra, naturalment. Al contrari. Soc fermament partidari que la ciutadania contribueixi al sosteniment dels serveis públics. Per això em comprometo solemnement a participar en totes les campanyes de sensibilització que calgui. Puc compartir cartells a les xarxes socials. Puc assistir a una jornada titulada “Fiscalitat responsable: entre tots fem Barcelona”. Puc fins i tot lluir una xapa que digui “Paguem els impostos”.
Pagar-los ja és una altra qüestió. No voldria precipitar-me. Primer cal sensibilitzar. Imagino que, si algun dia l’Ajuntament detecta que no he pagat l’IBI, no iniciarà cap expedient. M’enviarà una carta amable recordant-me que pagar impostos és important. Jo la llegiré amb molta atenció. Potser fins i tot contestaré agraint la informació. I continuarem tots plegats fent pedagogia.
També penso aplicar aquest principi a les escombraries. Barcelona té normes sobre quan es poden treure els residus, on s’han de dipositar i com s’han de separar. Fins ara havia comès l’error de pensar que les ordenances municipals s’havien de complir. Però veig que el dret administratiu contemporani és més flexible.
Per tant, baixaré les escombraries quan em plagui. Paper, vidre, orgànica i plàstic, tot junt. Si pot ser a una hora especialment intempestiva, millor. Això sí: seré implacable en la meva defensa del reciclatge. Faré campanyes de sensibilització. Penjaré infografies al meu Instagram sobre economia circular. Potser organitzaré una taula rodona titulada “Reciclar ens fa millors”.
I després llençaré la bossa al primer contenidor que trobi. Si algun inspector municipal apareix, confio que no caurà en l’autoritarisme d’aplicar una ordenança. N’hi haurà prou que m’informi i em sensibilitzi. Al capdavall, seria estrany que la pedagogia fos suficient quan qui incompleix una norma és un comerç però deixés de ser-ho sobtadament quan qui l’incompleix és un ciutadà.
Aquí és on la broma deixa de fer gràcia. Perquè les lleis lingüístiques de Catalunya no són fullets de recomanacions. No diuen que estaria bé, si no és gaire molèstia, que determinades informacions i retolacions fossin almenys en català. Estableixen obligacions. I una administració no pot triar quines lleis li resulten prou simpàtiques per fer-les complir i quines prefereix convertir en una campanya de conscienciació.
Naturalment que abans de sancionar es pot informar. Naturalment que la pedagogia és útil. Naturalment que una multa no ha de ser sempre la primera resposta. Però quan la informació no comporta comprovació posterior, quan no hi ha inspecció i quan l’incompliment reiterat no té conseqüències, això ja no és pedagogia. És impunitat administrativa.
I encara hi ha una qüestió més greu. Cada vegada que una administració decideix mirar cap a una altra banda i no aplicar la llei, envia un missatge extraordinàriament corrosiu a la ciutadania: que el compliment de les normes és negociable.
Però l’estat de dret funciona exactament al revés. Les lleis poden agradar o no agradar. Es poden criticar. Es poden reformar. Es poden derogar al Parlament si hi ha una majoria que així ho decideix. El que no es pot fer és mantenir-les vigents i actuar com si no existissin. Perquè, si obrim aquesta porta, serà difícil explicar després al ciutadà que ell sí que ha de pagar puntualment, reciclar correctament, respectar els horaris, complir les ordenances i assumir una sanció quan no ho faci.
La igualtat davant la llei no consisteix només a exigir als ciutadans que compleixin les normes. També obliga les administracions a aplicar-les. A totes. També les que protegeixen el català. Perquè les lleis les hem de complir tots. Els ciutadans, sí. I els ajuntaments, també.