La controvèrsia va caure com un torpede en les oficines de l'editorial Anagrama. L'escriptor Luisgé Martín s'havia entrevistat amb José Bretón amb el desig d'explorar una ment parricida i explicar-ho en un llibre que anava a titular-se El odio. El problema no era tant la curiositat literària de l'autor com la col·lisió de la iniciativa amb el dret a la intimitat i l'honor de la família. Ruth Ortiz, mare dels dos nens assassinats per Bretón, va recórrer a la Fiscalia. Entre encesos debats sobre els límits de la llibertat d'expressió, Anagrama va fer marxa enrere i va acabar extingint el contracte de publicació de l'obra.
Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez
Durant algunes setmanes, la polèmica sobre El odio va ser el símptoma visible d'un tossut rumor de fons. Amb l'auge de les plataformes de streaming, les productores busquen històries verídiques que ressonin en la consciència col·lectiva. Hi ha crims que han deixat una empremta generacional i els detalls dels quals coneixem amb detall perquè els hem vist mil vegades en els telenotícies o estampats en els grans titulars de les portades de la premsa. Qui no coneix el crim de la Guàrdia Urbana? Quan Netflix va estrenar El cuerpo en llamas sabia que no necessitava grans campanyes publicitàries perquè la sèrie es venia sola.
Netflix va generar el mateix rebombori amb Las cintas de Rosa Peral, ¿Dónde está Marta?, El caso Asunta, Las últimas horas de Mario Biondo o Angi: Crimen y mentira. HBO va fer el mateix amb Dolores: La verdad sobre el Caso Wanninkhof. El mes de maig passat, El País va revelar que un jutjat d'Àvila estava investigant a diversos funcionaris de presons per proporcionar-li un mòbil a l'assassina del nen Gabriel. Segons sembla, Ana Julia Quezada no sols es comunicava amb periodistes sinó també amb una productora que volia rodar un documental sobre el cas. No és d'estranyar que Patricia Ramírez, la mare del nen Gabriel, visqui amb la por que el seu dolor es converteixi en pel·lícula.
Aquest és el rumor de fons que sonava el mes de setembre passat quan es va reobrir la recerca sobre la mort d'Helena Jubany. Aquesta setmana ha transcendit que la companyia Plataforma Blanc i Negre volia estrenar un musical titulat Em dic Helena Jubany. La família de la víctima havia reiterat als autors que renunciessin a mercantilitzar el cas i que no interferissin en les recerques. Joan Jubany, germà de la bibliotecària assassinada el 2001, va titllar el projecte d'oportunisme sense escrúpols. Finalment, l'espectacle ha quedat a l'aire després que el teatre Círcol de Badalona li hagi tancat les portes. La companyia denuncia “censura”.
Aquest episodi convida a una reflexió també en l'àmbit del periodisme. Aquí no importa tant el que es compta sinó com es compta. Carles Porta ha dit alguna vegada que prefereix no abordar la crònica negra si no és amb el permís i la col·laboració dels familiars de les víctimes. Es tracta d'explicar la història "amb elles" i no "malgrat elles".