Totes les imatges de la brutalitat policial que vam patir l'1 d'octubre m'horroritzen. Gent gran rodant escales avall, persones cosides a puntades de peu un cop estaven a terra, famílies senceres aixecant-se espantades davant l'arribada d'una turba policial enmig d'una arrossada. El diumenge jo, com tanta altra gent, vaig anar a dormir amb els ulls plens de llàgrimes. De pena i d'impotència. I amb la ràbia de que aquells policies i guàrdies civils fossin el record que em quedava de l'u d'octubre. Que eclipsessin, i demano perdó, la increïble feina de totes les persones voluntàries que van organitzar, protegir i donar la cara pel referèndum. Que deixessin en segon pla l'enginy popular a l'hora d'amagar les urnes. Com va dir el meu marit: “al final ha resultat que la famosa picaresca espanyola era nostra”.
 
Però de tots els ferits que ha deixat l'armada Piolín hi ha una testimoni que em va colpir especialment. Es diu Marta Torrecillas i va denunciar que uns agents de la Policia Nacional, mentre la desallotjaven, van aprofitar que se li havia apujat la samarreta per tocar-li els pits. “M'han tocat les tetes i reien”. I reien. La frase em ve al cap una vegada i una altra. Sóc incapaç d'oblidar una escena que ni tan sols he vist. Perquè m'aterra. Perquè era ella i érem totes.
 
L'endemà, l'Ada Colau assegurava que tenia constància de diverses noies que havien denunciat “tocaments i comentaris obscens per part de la policia espanyola”. I Rafel Nadal va explicar als micròfons de Rac1 que havia sentit comentar entre agents de la policia que tenien ordres d'anar primer a carregar contra les dones.
 
Les dones hem crescut amb la por a patir algun tipus d'agressió sexual. “Ves en compte, no tornis sola.” “Truca'm i ja et vindré a buscar”. Ens ho diuen a casa amb la millor de les intencions. Perquè els carrers no són nostres. No són de les dones. Ens hi podem passejar, sí, però vigilant i seguint el toc de queda. Aquesta violència que patim dia a dia creix davant un conflicte. La violència sexual és una arma de guerra. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides així ho té decretat: com un crim contra la Humanitat.
 
Ataquen els nostres cossos conscients que això fereix la pròpia víctima, i a la vegada, el conjunt social. Perquè ho fan, enmig de la guerra per veure qui la té més llarga, per atacar els homes. La seva mentalitat primitiva creu que les dones som propietat dels homes, qui han de vetllar per nosaltres, les dèbils. Per tant, si ataquen la femella, el mascle sortirà a defensar-la. Pegar les dones és la manera de fer que els homes reaccionin i, tornant a l'1 d'octubre, que la policia espanyola aconseguís la imatge que tant anhelava: independentistes enfrontant-se violentament a la policia. Per sort, no ho van aconseguir.
 
No tinc cap dubte que aquesta repressió policial ha estat una qüestió de venjança testosterònica. Un grup d'homes-homes, de machos alfa, són enviats a la deslleial Catalunya per salvar la sagrada unitat d'Espanya. Quan arriben a la terra hostil, són confinats pels seus propis dirigents en un vaixell decorat amb personatges de dibuixos infantils. Aïllats en un port on els seus treballadors es neguen a proveir-los, tots aquests mascles es veuen obligats a anar a comprar. Imagineu com cau això a la ment d'un Guàrdia Civil: ha d'anar al supermercat, com si fos una dona qualsevol! Els cossos policials es converteixen en carn de mem. No els respectem i cridem que no, que no ens fan por. I arriba el dia u, s'obren les portes del vaixell i surten com gossos rabiosos a demostrar la seva masculinitat. I una manera de reafirmar la seva masculinitat mal entesa és atacant les dones, construir-se sobre la humiliació de l’altre. Com hem gosat nosaltres, ciutadanes de segona, riure'ns d'ells i dels seus collons? Cop i aprèn a respectar, porca.
 
Hi ha qui dirà que les denúncies sobre agressions sexuals primer s'han de demostrar. Cert, ja sabem com gaudim les dones inventant denúncies. Això i Divinity és el que més ens agrada. No vivim en una societat masclista, ho fem per cridar l'atenció. Però potser serà difícil demostrar aquests assetjaments perquè la Fiscalia, en comptes d'investigar-los, ha decidit que qui investigarà és a l'Ada Colau per anar qüestionant la professionalitat dels policies obre-caps.
 
Jo vaig votar a favor d'una nova República on aquestes coses no hi tinguin cabuda. Una nova República que no denigri ni menyspreï les seves ciutadanes. Una República que no es cregui propietària dels nostres cossos ni els utilitzi com a arma, com a mitjà o com a territori de conquesta. Una República on el nostre cos sigui nostre. Perquè estimat Albiol, les donem tenim més que un cubell de roba bruta. Tenim veu i vot.