Com més va, més es fa palès que la corrupció és un fet estructural en el sistema polític espanyol, a saber, en fa part de forma indissociable. De la mateixa manera, es comprova que la gran majoria dels casos de corrupció per motius econòmics que hem conegut fins ara reuneixen unes característiques recurrents. La cobdícia com a motivació primària; el vincle de la corrupció amb els pressuposts públics i, per tant, l’afectació lesiva als interessos col·lectius; l’estranya, o no tan estranya, simbiosi entre corrupció, drogues i prostitució; l’escassa, per fer servir una qualificació amable, preparació intel·lectual dels subjectes implicats, que s’acompanya d’una aura de mediocritat i baixesa moral i de l’ús d’un llenguatge atrabiliari, i, finalment, la repetició dels mateixos o molt semblants esquemes operatius al llarg del temps, que fa que, en aquest camp, la imaginació no sigui, precisament, la reina de la festa.

Si de debò es volgués acabar amb aquesta xacra, convindria que es dediquessin esforços a esbrinar per què passa i a combatre les causes i cadascun dels fets concrets. És a dir, per què hi ha polítics corruptes només —o gairebé— en els dos partits anomenats dinàstics (PP i PSOE), i per què hi ha empreses disposades a corrompre a canvi de contractacions sempre relacionades amb les obres, les concessions, les compres de béns o la concertació de serveis públics. Com sia que estem en presència d’un fenomen reiterat i, a més a més, altament danyós per a la salut social en tant que compromet els valors del mateix sistema democràtic (almenys, formalment democràtic), seria sa trobar i analitzar les causes per tractar de posar els remeis. De moment, fins i tot si donéssim per certes les bones intencions, allò que sabem és que les cauteles i les prevencions actuals, que hi són, ni han funcionat ni, molt previsiblement, funcionaran en el futur. Bàsicament, cal insistir-hi, perquè la corrupció és a la base del règim en tant que fenomen sistèmic o estructural (com es vulgui anomenar).

En efecte, els mecanismes legals existents per evitar la corrupció abans que no es produeixi són, sens dubte, merament aparents perquè no produeixen resultats tangibles. Al cap i a la fi, són inútils. Si un ciutadà s’equivoca en la declaració de la renda, ni que sigui en una quantitat del tot insignificant, rebrà immediatament tot tipus d’admonicions per tal que regularitzi la situació. De la mateixa manera, una associació qualsevol que demani una lleu subvenció per atendre la seva activitat i, a voltes, només per sobreviure, serà atabalada per una immisericorde i inflexible burocràcia. El contrast sagnant és que, quan l’Administració pública compromet enormes quantitats de diners en despesa per construir autopistes, hospitals o línies de ferrocarril, les contractacions es facin amb un rigor tan minso que permet que una part dels diners vagin a parar a les butxaques non sanctes de servidors públics que, precisament, ostenten el càrrec, se suposa, per vetllar per l’interès de tothom (i no per fer negoci).

Per tant, qui contracta, com es contracta i com se seleccionen les empreses que, en definitiva, són les que aportaran els diners als corruptes, vet aquí un inevitable punt d’atenció. Domina la sensació —la certesa, més aviat— que un grapat de grups econòmics massa propers als cercles del poder hi mantenen una relació, eterna en el temps, d’una excessiva intimitat (et dono perquè em donis o, en llatí, do ut des). Relació que provoca que aquests emporis, no tan sols coneguin, molt abans que es publiquin en el BOE, les condicions de tal o tal altra gran contracta pública que les mateixes corporacions hauran redactat a la seva conveniència, sinó que, fins i tot, hagin creat i difós als quatre vents la necessitat inajornable de la infraestructura en qüestió, que ningú, fins al moment, havia sentit. 

Al cap i a la fi, els controls no funcionen i això pot ser que s’expliqui perquè els partits polítics dinàstics —i no ja els individus— en siguin els primers beneficiats. Com a conseqüència, als partits els convé argumentar que els corruptes han estat foragitats i que la corrupció és un mal intolerable, però que es veuen desbordats per elements descontrolats que no obeeixen a l’actuació i al sentit majoritari dels càrrecs públics, i etcètera. Si les finances dels partits monàrquics depenen dels diners públics arribats a les seus respectives per procediments il·lícits, no poden estroncar aquest canal tan prolífic perquè posaríem en risc la vida mateixa de l’entramat. Aleshores, en la manca de voluntat real per posar fi a aquesta indignitat hi trobarem l’explicació raonable de per què els controls a l’hora de materialitzar, a gran escala, la despesa pública senzillament són inoperants. Constitueixen una mera aparença que, a la pràctica, no serveix de res. Estan perquè han d’estar. 

Finalment, no seria sobrer que els partits del sistema —i també els aliens al sistema— atenguessin amb cura allò que podríem anomenar la selecció del personal. Si qualsevol que hagi tingut l’habilitat de ser un arribista que operava en el si del partit de manera servicial i afable, amb l’expectativa, mai somiada, d’un futur professional públic per al qual no tenia ni qualificació, ni preparació, ni valors morals, si aquest qualsevol pot ser nomenat ministre o número dos o tres del ministre, es premia una cosa ben diferent del mèrit, la capacitat i la voluntat de servei públic. El gran mal és que les conseqüències les paguem, materialment, entre tots.