Ja fa mesos que els catalans i catalanes ens estem votant a sobre. Volem votar i votarem perquè votar és democràcia –per definició, no només per lema-, i perquè la cultura i voluntat democràtiques de Catalunya són innegables. Volem votar i votarem perquè volem decidir el nostre futur lliure i democràticament. I ho farem. Però això que a Catalunya ja fa molt temps que sabem i que treballem pacientment, assenyada i tenaç per a fer possible, sembla que a Espanya hi ha qui ho acaba de descobrir. Davant l’anunci del monarca espanyol de la seva voluntat d’abdicar, s’han aixecat tot un seguit de veus reclamant el dret a decidir dels espanyols i espanyoles sobre el seu model d’Estat. I jo que, com a demòcrata i republicana, me n’alegro. Com a catalana, espero que es tradueixi en un major suport entre els demòcrates espanyols al dret de decidir, també, dels catalans i catalanes quant al seu propi model d’estat.

Més enllà d’això, facin el que facin els espanyols, demòcrates o no, el procés català segueix endavant. Seguim treballant per votar en referèndum el proper 9 de novembre i decidir com volem que sigui el nostre país. I ho seguim fent, conscients que a l’endemà del 9-N encara ens quedarà molta feina per bastir la nova Catalunya. Perquè tenim l’oportunitat de construir un nou país que el volem més lliure, més just, més igualitari, més modern i més democràtic. I ho farem entre tots i totes, i regenerant i renovant les nostres institucions, des de l’estament judicial i els cossos de seguretat, fins al Parlament, els Consells Comarcals i els Ajuntaments.

Molt probablement siguin aquests, els ajuntaments, els primers que ens cridin a les urnes després de la consulta. Conscients d’això, els partits catalans ja fa dies que han engegat les seves maquinàries internes per tal d’escollir els i les candidates a unes eleccions municipals d’un abast molt major del que els pertocaria en unes altres circumstàncies. I posant la mirada molt especialment en l’Ajuntament de Barcelona, i en aquells caps de llista que estaran cridats a ser els i les representants de la capital de la nova República Catalana.

Ben trist ha estat l’exemple, en aquest cas, dels socialistes barcelonins que, amb una lamentable tupinada pública a l’hora de triar el seu alcaldable, han posat en entredit tant la seva democràcia interna com el propi sistema de primàries. Quan, si es fan ben fetes, unes primàries són el sistema més democràtic per a l’elecció dels candidats i candidates de qualsevol organització. Un sistema en el què tothom té el dret d’escoltar, opinar i escollir. El dret de decidir, també, dins de casa.

Ara serà Esquerra Republicana la que triarà el seu candidat a l’alcaldia barcelonina a través del sistema de primàries. En perfecta coherència amb la seva tradició assembleària, els republicans tenen l’ocasió de demostrar que les primàries són, efectivament, democràcia; que ells sí que són demòcrates; i així, que el seu lema de que votar és democràcia també se’l saben aplicar internament. Sembla ser que, ara com ara, tenen intenció de presentar-se a aquestes primàries d’ERC a la ciutat comtal un, dos o fins a tres candidats. I així, els i les seves militants i simpatitzants podran participar directament en l’elecció de qui pot arribar a ser el primer alcalde de la capital de la Catalunya independent. I ho faran, n’estic convençuda, serenament i neta, demostrant que votar mai ha de ser font de crispació o disputa, sinó de diàleg, construcció i llibertat.