És evident que els darrers sis anys les coses no han anat bé. La victòria de l’1-O no va significar la independència de forma automàtica, en bona part perquè l’ús de la violència per part de l’estat espanyol va despertar els pitjors fantasmes dels catalans.
Tanmateix, passat aquest sexenni, que ha dut aparellat una onada repressiva l’abast de la qual encara no ha acabat, algunes coses són més clares.
Que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix i no qui n’és víctima. Tota la retòrica que primer va justificar la violència para-militar i després els empresonaments i la persecució judicial no era res més que propaganda espanyolista i autoritària.
Si Catalunya, encara, és part de l’estat espanyol, no és perquè ho hagi triat, sinó perquè se li ha imposat a través de la violència física i institucional. L’adscripció administrativa dels catalans no és res més que una imposició feta a través de la força.
Que diguin el que diguin els partidaris de la pax autonòmica, la unilateralitat és una eina imprescindible en qualsevol procés de sobirania, i necessària per afrontar tot procés negociador amb l’estat espanyol. La unilateralitat de l’1-O no té massa res de diferent de la dels referèndums quebequesos, la diferència en tot cas es troba en la resposta violenta de l’estat espanyol.
Que no podem tornar a afrontar un moment com l’1 d’octubre sense un grau major d’unitat electoral. Si el referèndum va ser possible gràcies a l’existència de Junts pel Sí i la pausa en les hostilitats partidistes, precisament la falta d’unitat electoral és el que va impedir prendre decisions de forma ràpida la mateixa nit de l’1-O.
Una confrontació democràtica amb l’estat com la de l’1-O requereix una unitat electoral estable, que faci que tant els èxits com els riscos siguin compartits en els moments decisius, i en el moment decisiu no ens trobem que diverses faccions apostin pel fracàs com a via per culpar l’altre i guanyar pes electoral. Segons les últimes eleccions som un 52%, sí, però precisament per això hem d’entendre que ens necessitem a tots. Europa ho va permetre, però a mitges. A les quatre de la tarda les forces d’ocupació van haver de plegar veles. En part perquè la feina estava feta, en part perquè l'operació paramilitar havia escandalitzat mitja Europa. Una nova agressió policial en pocs dies, hauria resultat difícilment tolerable a escala europea, potser forçant la mediació que la Comissió Europea es va plantejar aquells dies. Des de llavors, els tribunals internacionals quasi sempre han donat la raó als catalans. No és poca cosa. Pel camí també hem après que el què convé als catalans només ho defensarem nosaltres, més val semblar els dolents de la pel·lícula que estar permanentment pendents de quedar bé amb l’exterior.
Cal autoestima. Cap altra societat europea occidental (ni cap classe política) està disposada a fer el què va fer la catalana l’1-O de 2017. Cap altra classe mitjana (i encara menys cap classe universitària) europea, està disposada a pagar un preu tan alt per un projecte (la independència) que no és un projecte de nínxol sinó que beneficia absolutament totes les capes de la societat.
Per guanyar, hem d’aprendre a guanyar. El referèndum de l’1-O no va ser una victòria absoluta, és evident. Vam rebre molts cops, ens vam espantar de la violència policial i la participació va ser menor del que haguéssim volgut. Però, tanmateix, més de 2 milions de persones vam votar, i molts més ho haurien fet sense la violència de l’estat o en un escenari amb una campanya tolerada. Per tant, vam guanyar. Aquell dia es va derrotar tot un estat, però el xoc i la novetat de la violència de facto ens va paralitzar. Cap victòria contra l’estat espanyol serà un 5 a 0, hem d’aprendre que guanyar 3 a 2 també és guanyar.
No tot surt bé a la primera. Entendre els errors tàctics o el fet que els plans no hagin sortit exactament com estaven previstos és normal, és bàsic per tenir èxit. Creure que hem perdut al primer contratemps és incompatible amb tenir èxit a mitjà termini. Val per a l’actitud post-27-O del nucli dirigent d’ERC o del PDEcat de l’època o tots els infantils comentaris sobre la suposada falta de reconeixement internacional d’una república catalana que els mateixos catalans no vam defensar.
Se’n diu procés d’independència perquè precisament és un procés. Amb encerts i amb errors. La clau no és ser perfectes ni tan purs que ens dediquem permanentment a la crítica nihilista, sinó aprendre d’on hem fallat i construir sobre els encerts. Els aprenentatges del referèndum del primer d’octubre i els seus dies posteriors, tant per als lideratges en actiu com el president Puigdemont com de la societat catalana en el seu conjunt, és el que farà que algun dia la independència de Catalunya sigui efectiva.