Hi ha enrenou al voltant del periodisme cultural que fem en aquest país, que ha estat titllat per algunes veus com tou, dòcil i complaent. Una visió que té alguna cosa de reflex de la "twitterització" de la vida, en què no ets ningú sí no deixes com un drap brut un polític, una pel·lícula o un restaurant almenys un parell de cops al dia, de manera ben pública i notòria, perquè tothom vegi que ets una persona amb caràcter i amb idees sòlides.

L’opinió representa una parcel·la del periodisme, però no n’és pas el tronc central, que, convé no oblidar-ho, és la informació, a través de la qual s’ha de mirar que el lector o l’oient puguin conformar la seva visió de les coses. I precisament, ara que tothom diu la seva, molt esportivament, a les xarxes a tota hora i sobre tot, el que més ens cal és un flux informatiu sobri, centrat, que ens ajudi a llegir el món en temps en què les capçaleres poden sentir-se temptades de donar als lectors allò que creuen que volen llegir, per satisfer fams ideològiques, i no pas allò que en consciència saben que els haurien de dir. L’opinió s’ha anat malbaratant, senzillament perquè n’hi ha molta.

Però, pel que fa al periodisme cultural, fa l’efecte que es pot confondre tenir criteri amb practicar l’exhibicionisme, col·locant la teva marca personal, la teva agenda pròpia, per damunt de l’obra i aprofitant-te que la crueltat destructiva llueix sempre molt més en un text, i és molt més divertida, i segurament dona més clics, que l’anàlisi més temperada. Al cap i a la fi, abaixar el polze davant d’un llibre o un disc és el més fàcil. Tots sabem fer-ho. I és un acte pertinent, sempre que vingui acompanyat d’una argumentació que vagi més enllà del cop d’efecte del milhomes.

En el debat es percep, però, que hi ha qui, en realitat, no vol un periodisme cultural crític: vol un periodisme destructiu amb la indústria cultural, que no és pas el mateix. Certes obsessions anticorporatives, tal vegada anticapitalistes, camuflades rere una defensa de l’ètica periodística. Que no és tal, perquè carregar-te un objecte cultural amb contundència tant pot ser un acte honest com respondre a pulsions més discutibles: apuntar-te a un corrent de discrepància que genera clickbaiting, participar d’un linxament, treballar-te un nínxol de lectors indignats al voltant de la causa X, Y o Z (una especialitat molt en boga), o simplement anar d’enfant terrible per fer-te notar (encara que passis dels cinquanta).

Ara que el periodisme escrit viu, o procura fer-ho, de les lectures a través de les xarxes, generalment tan excitades, destrossar una obra és el més temptador que hi ha per tal de connectar amb algun dels exèrcits d’indignats vocacionals que hi campen i produir l’efecte que tu ets aquell qui diu les veritats incòmodes, el valent que diu allò que tothom calla. Hi ha experts en això. Però, encara que abaixar el polze amb ostentació sigui fàcil, el periodisme és una altra cosa.