Més subtils que els fantasmes de l’extrema dreta, convenientment atiats pel progressisme d’aquí i d’allà, hi ha els exabruptes de l’expresident espanyol José María Aznar. Les seves declaracions sobre l’amnistia i les orelleres al Congrés (que, segons diu, són un espectacle propi dels pitjors moments de la primera república) permeten al PSOE i als partits autoanomenats independentistes negociar amb més calma i rebaixar el pacte en nom d’una mena de venjança cap a l’espanyolisme retrògrad i caspós que Aznar representa. El contingut del pacte per investir Pedro Sánchez cada cop importarà menys perquè, en aquesta lògica, el sol fet de pactar ja fa enfadar molt a aquesta Espanya reaccionària. I si aquesta gent s’enfada amb Catalunya és que “anem bé”.
Amb ERC pujada al vaixell del sanchisme, Puigdemont sap que ara només ha d’esperar que la dreta espanyola acabi d’apujar el valor del pacte parlant d’una capitulació de l’estat que emmascari el que, en realitat, és essencialment una claudicació de Junts. Per això Puigdemont va escenificar les seves condicions per a la investidura amb solemnitat i grandiloqüència buida: d’aquesta manera es posava escènicament per damunt del PSOE per abaratir-hi un pacte a curt o a llarg termini, per a una investidura o per tancar de manera definitiva el cicle polític de l’1 d’octubre i engegar una nova Transició espanyola.
Fins ara, un cop abandonat l’independentisme per part d’ERC i Junts, l’única cosa que diferenciava un partit de l’altre era la voluntat d’incidir en la política espanyola –cosa que feia semblar, a ulls de molts votants, que Junts no s’havia rendit. A partir d’ara, la diferència només raurà en el lloc que ocupen respecte del PSOE i en la manera com vendran tot el que hi pactin. Si cobren per avançat o no, si es fan els misteriosos o no, si la retòrica és més o menys encesa.
Amb tot, l’intent de salvar Espanya després d’una emancipació nacional fracassada per incompetència no és nou. En general permet als polítics catalans agafar una mica d’aire, però mai no ha sortit bé i sempre hi acaben prenent mal. Puigdemont ho sap, però recuperar el joc de la política espanyola és massa temptador i el desig de tornar a Catalunya és massa fort.
Amb ERC pujada al vaixell del sanchisme, Puigdemont sap que ara només ha d’esperar que la dreta espanyola acabi d’apujar el valor del pacte parlant d’una capitulació de l’estat que emmascari el que, en realitat, és essencialment una claudicació de Junts. Per això Puigdemont va escenificar les seves condicions per a la investidura amb solemnitat i grandiloqüència buida: d’aquesta manera es posava escènicament per damunt del PSOE per abaratir-hi un pacte a curt o a llarg termini, per a una investidura o per tancar de manera definitiva el cicle polític de l’1 d’octubre i engegar una nova Transició espanyola.
Fins ara, un cop abandonat l’independentisme per part d’ERC i Junts, l’única cosa que diferenciava un partit de l’altre era la voluntat d’incidir en la política espanyola –cosa que feia semblar, a ulls de molts votants, que Junts no s’havia rendit. A partir d’ara, la diferència només raurà en el lloc que ocupen respecte del PSOE i en la manera com vendran tot el que hi pactin. Si cobren per avançat o no, si es fan els misteriosos o no, si la retòrica és més o menys encesa.
Amb tot, l’intent de salvar Espanya després d’una emancipació nacional fracassada per incompetència no és nou. En general permet als polítics catalans agafar una mica d’aire, però mai no ha sortit bé i sempre hi acaben prenent mal. Puigdemont ho sap, però recuperar el joc de la política espanyola és massa temptador i el desig de tornar a Catalunya és massa fort.