El dilluns a la nit es va declarar un incendi a una botiga d'animals del barri de Sants a Barcelona. Un cop certament dur per les propietàries i les veïnes. Tanmateix, les conseqüències pels animals que s'hi trobaven a dins han estat molt més greus. Desenes d'ells, potser més d'un centenar, han mort per inhalació de fum o cremats vius. En qualsevol cas, una mort angoixant i dolorosa.

Davant d'aquest terrible succés em proposo fer una reflexió sobre quin ha de ser el nostre model de convivència amb els animals de companyia. En particular, hem d'aturar-nos a pensar si no resulta terriblement problemàtic que els continuem veient com a objectes susceptibles de transacció comercial. Si no ens fa soroll el fet que hi hagi espais on els puguem comprar i vendre.

Fa un parell de setmanes que es va reformar el Codi Civil espanyol per tal de desclassificar els animals com a bens i passar a categoritzar-los com a éssers que senten. Efectivament, els animals són individus amb capacitat d'experimentar gaudi i patiment i, per tant, amb un benestar propi. El dret català ja reconeixia de molt abans (en el nostre Codi Civil propi i en la Llei de protecció dels animals) que els animals no són coses i que poden experimentar patiment físic i psicològic.

Anem en la direcció correcta. Ara bé, tot seguit, les nostres lleis s'afanyen a dir que els animals continuen subjectes al règim de les coses mentre no elaborem una regulació més adequada. Els animals no són coses, però encara els tractem com si ho fossin. La manifestació més evident d'aquesta incoherència: els animals de companyia són susceptibles d'apropiació. Podem tenir drets de propietat sobre ells. Els podem posseir. Els podem comprar. Els podem vendre. 

Això és totalment incompatible amb la naturalesa dels animals com a éssers que senten. Un individu amb benestar propi ha de ser, en darrer terme, l'amo de la seva pròpia vida. No és just que estigui subjecte al domini d'un altre —domini que es reflecteix en aquests drets de propietat. Aquesta no és, doncs, la figura jurídica adient per expressar la relació que hauríem de tenir amb els animals de companyia.

La figura jurídica desitjable entre ells i nosaltres ha de ser semblant a altres que el dret ja preveu entre un individu vulnerable que necessita cures i la persona responsable de cuidar-lo. En el cas dels progenitors, l'anomenem responsabilitat parental. Parlem de tutors o curadors quan es tracta de tenir cura d'un menor que no és fill nostre o d'un adult que no es pot valer per ell mateix. Aquesta és la relació que hem de tenir amb els animals de companyia. Cal treballar, per tant, en dissenyar una nova estructura jurídica que la faci efectiva.

En un món més just i compassiu, els animals de companyia no es podrien comprar i vendre, sinó que els adoptaríem i acolliríem a les nostres llars. Les botigues d'animals esdevindrien, amb un petit canvi, botigues per als animals. Ja no els vendrien, però continuarien oferint els béns i serveis necessaris per a poder-los cuidar de la millor manera possible.

Potser no tothom està d'acord amb l'abolició del règim de propietat sobre els animals de companyia. Ara bé, segur que totes estem d'acord que cal reforçar la normativa existent per tal que fets com l'incendi de dilluns a la nit no tornin a passar. Comencem, doncs, per exigir que fins i tot fora dels horaris comercials hi hagi sempre algun treballador o treballadora que tingui cura dels animals. És un mínim un cop hem acceptat que no són coses, sinó individus que senten i amb benestar propi. Com nosaltres, els animals humans.