El món independentista ofereix aquests dies una mostra de gestos tendents a la recomposició de complicitats o, si més no, a recosir les moltes ferides que ha deixat la gestió de l'octubre del 2017. La retrobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras va ser un bon senyal en aquest sentit i l'encontre a Waterloo de partits i entitats sobiranistes de diumenge passat encaixa amb la necessitat de preservar bons canals de comunicació que ajudin a evitar trifulgues absurdes.
Altra cosa seria caure en la temptació d'abusar de les paraules. L'enorme mobilització popular i democràtica que es va produir a Catalunya el 2017 va ser i serà per a la història el gran moment encoratjador que va viure aquest país. Va ser una victòria que ja ningú pot qüestionar. Quan un moviment així no assoleix els seus objectius, s'instal·la un sentiment de decepció que pot dur a la melangia. Aleshores, les grans paraules perden significat, fins i tot la "unitat" tan reclamada i poc servida per molts actors de colors diversos.
En el context de les negociacions de la investidura, la distància entre les paraules i els fets és evident, sobretot pel que fa a la investidura de Carles Puigdemont. Veiem com Esquerra Republicana participa en reunions sobre la unitat de l'independentisme mentre alhora està negociant amb el PSC la investidura de Salvador Illa. Fins a quin punt això és compatible?
L'independentisme també ha de fer pedagogia amb els seus votants. Explicar-se bé, no intentar mantenir miratges amb poc recorregut. Evitar viure instal·lats en la retòrica. Hi ha el risc que la política catalana acabi generant un doble relat, el de les coses que realment estan succeint i una realitat construïda per a un segment del votant independentista, amb un lèxic propi i una estètica determinada, però sense que es reflecteixi en les decisions polítiques que s'acaben adoptant.
Un element de la realitat és el seguit de pactes que l'independentisme ha fet amb el PSC i amb el PSOE. Al capdavall, els dos grans partits sobiranistes han acabat pactant al Congrés, han donat suport a la investidura d'un president espanyol i han arribat a acords en institucions rellevants, com la Diputació de Barcelona. Tan sols resta la Generalitat com a última frontera per creuar. Amb el vector de l'estabilitat, que segurament seria acollit amb pragmatisme per una majoria clara de l'electorat, també de l'independentista. En tot cas, s'hi pot discrepar per raons polítiques diverses. El que no és aconsellable és considerar la retòrica com una alternativa a la realitat.