Acabar amb el capitalisme?

17 d’octubre de 2011
Cal reconèixer que la protesta “indignada” covada bàsicament a Espanya amb rèplica a Catalunya s’ha mundialitzat. Les manifestacions de dissabte, amb resultats i amb consignes molt dispersos, així ho demostren. Hi ha motius arreu del món per indignar-se, tot i que és obvi que aquesta indignació es pot expressar sota règims democràtics i queda tallada d’arrel on manen les dictadures. La indignació de la joventut xinesa va quedar ofegada fa anys amb la pròpia sang i la dels països musulmans ha donat pas a realitats polítiques que podrien contradictòries amb l’anhel que les va portar al poder. Per això segons quines consignes “indignades” que s’han repetit aquests dies, més a Barcelona que no a Madrid, criden l’atenció dels ingenus i podrien acabar indignant els qui no veuen clares les pretensions que les inspiren.

La premsa d’ahir se’n feia ressò. A Barcelona els crits al carrer van fer blanc, una vegada més, contra els polítics i els banquers. La consigna “No ens representen”, que conviu amb unes altres de molt més agres, sintetitza la protesta dirigida al primer gran grup social que irrita els indignats. Però si després d’unes eleccions democràtiques i a les envistes d’unes altres els càrrecs electes no representen els electors, quina alternativa proposa la gent de la protesta? Si parem orelles a algunes declaracions dels manifestants, els dubtes persisteixen i encara prenen més consistència. Una consistència que pot angoixar. Alguns indignats de Barcelona exigien “Acabar amb el capitalisme”, “Botar els polítics el 20-N”, “Una nova democràcia” o “El canvi global”. Tots aquests somnis en mans de segons qui al llarg de la història dels darrers dos segles no sempre han desembocat en situacions de progrés i de més justícia social. Més aviat al contrari. El capitalisme com l’hem i ens l’han construït pot no agradar, però les alternatives radicals, com les que demanen els més indignats de tots, han portat les societats a uns règims totalitaris que han destruït els grans anhels que els van fer arrelar.

Aquest és el gran problema de la protesta indignada. Només unirà mentre quedi en protesta, perquè els motius que mouen els qui l’expressen són molt variats. Fins i tot antagònics. I separarà quan proposi solucions. Dissabte a Barcelona hi havia mestres i metges preocupats per la qualitat del servei que presten. I alguns professionals enfadats exclusivament amb els sacrificis que ara se’ls demana. Molta gent que detecta el problema, però que és incapaç de proposar-hi solucions raonables. I encara més, gent que hi aplicaria unes receptes que no pot compartir ningú que sigui sensat. Han passat mesos i les protestes dels indignats continuen atraient desenes de milers de persones. I moltes complicitats que no s’expressen al carrer. Però les contradiccions i les limitacions del moviment continuen sent les mateixes. No hi ha cap alternativa a les restriccions que han imposat els governs occidentals contra els dèficits que han desbocat els deutes públics. I les alternatives als grans defectes del sistema comencen a insinuar-se, però encara no amb prou força perquè prosperin. Fiscalitzar molt més els grans beneficis d’unes entitats financeres que després acaben necessitant ajudes públiques per no arruïnar milions de petits impositors és una necessitat que tots els poders comencen a acceptar. Potser el gran mèrit de la “indignació” serà accelerar les reformes que necessiten les costures d’un sistema imperfecte per no rebentar.

És veritat que el concepte tradicional d’esquerra ha quedat en evidència perquè els seus representants apliquen als problemes socials unes solucions molt semblants a les que proposa la dreta. I que aquí rau el problema que genera tantes decepcions. Serà difícil trobar els ajustos i les reformes que puguin permetre, de nou, delimitar alternatives diferents perquè no totes les opcions polítiques siguin “iguals”. Però “acabar amb el capitalisme” és una pretensió absurda. Tan absurda com perillosa. O això almenys ha demostrat la història de la humanitat fins ara. Perquè en aquest purgatori els cels promesos sempre han acabat esdevenint inferns.