La batalla de Lepant, on l’armada turca fou vençuda per les forces navals de la Lliga Catòlica, va tenir lloc el 7 d’octubre de 1571. La data coincidia amb la diada del sant Rosari i el papa Pius V, per mantenir viu el record d’aquella gesta militar, instituí la “festa del Roser”, ja que, segons l’Església catòlica, la victòria s’havia produït perquè els fidels havien resat el rosari. Tot i que la commemoració començà amb una cerimònia nocturna dintre del temple, de seguida passà al carrer amb càntics i fanals il·luminant-ne el recorregut. La professó, coneguda com “el rosari de l’aurora”, s’iniciava a les cinc de la matinada i el so dels càntics i l’enrenou de gent circulant en aquelles hores de descans nocturn van comportar, a finals del segle XVIII, queixes i protestes dels veïns dels llocs per on passava. Al principi se celebrava el primer diumenge de maig o Roser de Maig i el primer diumenge d’octubre, entorn de la festa del Roser de tot el món, però després ja se n’augmentà la freqüència fins a esdevenir dominical.

Les batusses entre veïns i les confraries promotores de la professó van començar a produir-se, fins que, amb el trienni liberal (1820-1823), hi hagué un primer intent de prohibir-la. Però amb el retorn de l’absolutisme se’n recuperà novament la pràctica, vista ja com a arcaica i fora de lloc. Els principals adversaris n’eren els republicans, acusats d’anticlericals, i enfrontats als carlins, d’identitat confessional. Els contraris sostenien que els sorolls de la professó impedien el descans dominical dels treballadors. El punt més àlgid del conflicte es produí el 1868, amb la revolució liberal de la “Gloriosa”. Llavors va tenir lloc la revolta del veïnat del carrer de Ponent, avui Joaquín Costa, que va de la ronda de sant Antoni al carrer del Carme barceloní. Els veïns, farts de les molèsties ocasionades pel pas del rosari de l’aurora per davant de casa seva, van reaccionar-hi amb cançons satíriques i anticlericals, fins i tot abocant els orinals damunt dels fidels que anaven a la professó. L’enrenou organitzat entre devots i contraris, amb crits i baralles, provocà la intervenció del mateix exèrcit. Els aldarulls van mantenir-se, encara, durant tot el sexenni revolucionari.

Els enfrontaments entre devots i anticlericals van continuar existint, fins que se’n va prohibir la celebració pública, limitada a l’interior dels temples i a les sis de la matinada. A la postguerra franquista, però, amb el nacionalcatolicisme i la Santa Missió en nombrosos pobles, va conèixer un reviscolament efímer fins a la seva desaparició, tot i que, actualment, encara té lloc al País Valencià en llocs com Benifaió, Benijòfar, Càlig i Vila-real, ha estat recuperat a la vila d’Eivissa, Lleida i Palma i, a la Fatarella, s’hi fa el Cant de l’Aurora, previ a una professó ja desapareguda. Avui, a tots els territoris de llengua catalana, ens n’ha quedat, però, l’expressió “acabar com el rosari de l’aurora”, com a sinònim comú i més compartit per indicar que una cosa s’acaba malament.

Però, arreu del país, trobem altres expressions per indicar que, a la fi, les coses aniran mal dades o que tenen tots els números perquè s’hi acabin. Per exemple, “acabar com la comèdia de Falset”, emprada, sobretot, al Camp de Tarragona, a la Conca de Barberà i al Priorat en relació a una situació acabada en un episodi de crits i garrotades. Segons J. Amades, l’origen es troba en un espectacle celebrat a Falset per uns saltimbanquis que, acabat aquest, en passar el barret entre el públic per recollir-ne el donatiu voluntari, l’espectacle devia ser tan poc del grat dels falsetans que no sols no van rebre cap moneda, sinó que hi hagué qui col·locà una pedra dins el capell, mofant-se’n. Els artistes ambulants hi reaccionaren contra el públic i tots van acabar a mastegots, i els forasters van haver de tocar el dos. Aquest episodi va adquirir un cert ressò, fins al punt que, el 1869, va representar-se al Teatre Català de Barcelona l’obra La comèdia de Falset. El títol contribuí a eixamplar l’àmbit territorial on l’expressió era ja coneguda i, alhora, servia també com a reclam publicitari per al gran públic.

Eduard Vidal i de Valenciano va ser un escriptor de l’estil de Pitarra  que, a la seva obra Jocs i Joguines. Records de la infantesa (1893), es refereix a com finalitzava un joc determinat, que no satisfeia tots els jugadors: “acabar com lo sainet de Cambrils”. El folklorista Sebastià Farnés, recollí l’expressió cambrilenca a la seva magna obra Paremiologia catalana comparada. La fira de Flix té els seus orígens al segle XIV, però a partir del segle XIX començà a decandir. Per això, a les Terres de l’Ebre, quan una cosa s’acaba malament es diu que s’acabarà “com la fira de Flix”, sovint amb l’afegitó de “dues caixes i un canyís”, “amb quatre cadires i un canyís” o bé només “en un canyís”. I, encara, “semblar la fira de Flix, que va començar en canyes i va acabar a Alcanyís”. A Mequinensa hi ha la variant “això acabarà com la fira de Flix, en un xiulet i un canís” i, en altres llocs del Matarranya, “acabar com lo pou de Flix”. Un modisme més general a l’Ebre català és, però, “acabar com una picada de fesols”.

I, a Barcelona, des de l’edat mitjana fins fa dos segles, passejaven els presos pels carrers mentre en llegien la condemna a toc de trompeta. Per això, una cosa que s’acaba malament, “s’acaba amb tararí”. A Mallorca, quan una cosa arriba a la fi no pas a garrotades o amb violència, sinó sense previsió i quan tothom desapareix sense haver-se complert l’objectiu, és “acabar com sa processó de sa moixeta”, nom vulgar de la professó de l’octava del Corpus a la catedral de Palma. A la Cerdanya, diuen “acabar com la vetllada de Grus” o bé “com la mocada de Grus”, en què una reunió es va acabar sense espelmes, a les fosques i a garrotades.

És, exactament, una situació semblant a la que retrata l’expressió “acabar com la mocada de Canet”. Reunits els veïns del poble, en voler-ne un atiar el cresol (mocar-lo) en realitat l’apagà, tot restà a les fosques i, sortint-ne tothom precipitadament, la majoria hi va prendre mal. Altres expressions valencianes semblants són “acabar com el ball de Moixent”, “acabar a garrotades com el ball de Moixent” i “acabar com el ball de Moixent, que va acabar malament”. O bé “acabar com el ball de Parra”, amb baralles, de vegades completant el modisme amb “sense cordes i sense guitarra”. I, encara, la forma “acabar com Camot” o “quedar com Camot”, renom d’un personatge de Xàtiva, almenys del segle XVIII, que va tenir una mala fi.

Però la forma valenciana més coneguda és “acabar com el ball de Torrent”, nom d’una població de l’Horta de València, que es completa sovint amb un afegit: “Açò acabarà com el ball de Torrent, tots donant i tots rebent”. I també és freqüent de sentir “acabar com el ball de Torrent, que va començar caminant i va acabar corrent”. Aquest ball és una peça dramàtica que culmina en una gran baralla i un sidral general. Una altra dita amb un sentit semblant és “acabar-se com l’aurora de Sella”, municipi de la Marina Alta a 45 km d’Alacant. Té l’origen en la processó del rosari de l’aurora que s’hi feia i que es va veure interrompuda per la irrupció d’anticlericals procedents dels pobles veïns d’Orxeta i Finestrat, que van provocar aldarulls i una veritable batalla campal.  D’expressions, doncs, no ens en falten, ara que el panorama nacional, europeu i internacional es complica com més va més...