Un pas al costat però no del tot. Carles Puigdemont serà a la llista electoral de Junts per Catalunya, però -aquesta vegada- no optarà a la presidència. En el discurs on explica aquesta decisió, l’expresident diu que prendrà part en les eleccions "per liderar i acabar la feina". Una mica abans, afirma que "hem d’acabar la feina". Dues vegades, per tant, apareix la mateixa expressió.

Què significa "acabar la feina" en l’univers al qual s’adreça el dirigent exiliat? Vol dir -se suposa- arribar a la independència. “Culminar el procés iniciat fa més de tres anys”, apunta abans d’acabar el seu missatge. Puigdemont també assenyala que cal que Catalunya "reprengui el fil del referèndum de l’1 d’octubre del 2017". Implica això que hi ha un mandat democràtic inapel·lable o que s’ha de demanar, novament, un referèndum pactat a l’escocesa? No queda clar, suposo que depèn del moment. Es pot renegar dels convergents però costa més deixar de ser ambigu. 

Puigdemont -l’única peça important del procés que s’ha pogut escapolir de la repressió de l’Estat espanyol- necessita que Junts per Catalunya guanyi les eleccions i, sobretot, que quedi per davant d’ERC. Acabar la feina és també això, no ens enganyem. Acabar la cursa eterna entre dos socis i rivals que ja no se suporten, però que encara governen plegats. De fet, aquesta és una feina més urgent que l’altra. En la pugna insomne per assolir el primer lloc dins del bloc independentista, uns i altres han esmerçat moltes energies i els comicis de febrer seran la partida final. O Junts o ERC, ara va la vençuda. Puigdemont sap que, si el seu partit queda per darrere dels republicans, haurà de fer un reset i reescriure el seu guió de dalt a baix. I sap també que s’obrirà la caixa de Pandora, perquè les diferències entre els sectors que ell aglutina són agudes, tot i que ara tothom fa veure que no. Per exemple, el protagonisme orgànic que té Jordi Sànchez és vist amb reticències per altres dirigents, disposats a oblidar Convergència però no pas a renunciar a certes posicions.

És molt rellevant la distinció que en aquest discurs fa Puigdemont entre “l’interior” (referit al futur Govern) i “l’exterior” (terme aplicat a l’exili). Si Junts per Catalunya assoleix la presidència de la Generalitat l’any que ve, l’home de Waterloo intentarà fixar aquest doble carril, un assaig que va resultar fallit durant la presidència vicària de Quim Torra, per diversos motius, entre els quals no era menor la personalitat del president inhabilitat. Però, més enllà dels obstacles institucionals objectius per fer-ho i la composició de l’Executiu que es pugui forjar, sembla que, ni en la hipòtesi de Laura Borràs (que surt com a preferida dels militants) ni en la de Damià Calvet, les coses no seran fàcils en aquest sentit. És un secret a veus que Puigdemont hauria preferit altres figures més afins, sobretot el conseller Puigneró, però la cap de files de Junts a Madrid va descol·locar el personal. Si Torra va acabar tenint vida pròpia a la Casa dels Canonges, imagineu Borràs o Calvet. De fet, qualsevol dirigent independentista que exerceixi la presidència de la Generalitat amb convicció -i poques relliscades- podria projectar ombra sobre Carles Puigdemont.

Acabar la feina, aquesta és la tornada. Però el d’Amer no dona cap pista sobre com vol fer-ho, només subratlla la seva desconfiança vers Pedro Sánchez, cosa que poden compartir també els dirigents d’ERC que, en canvi, donen suport als pressupostos generals de l’Estat. El procés, en els termes imaginats a partir del 2012, ha fracassat. Però l’independentisme continua sent central en la política catalana alhora que influeix molt en la governabilitat espanyola. Mentrestant, la societat catalana viu un moment que no té res a veure amb el de desembre del 2017, quan Puigdemont va esdevenir el símbol que permetia expressar a les urnes el rebuig més clar a la repressió impulsada per Rajoy i rubricada per Felip VI. Quina feina vol acabar avui la societat catalana? Ho ha preguntat Puigdemont a la gent de l’interior? La ciutadania potser només vol salvar els trastos, perquè veu venir núvols més foscos que mai.