Això del nacionalisme és propi de societats anòmales i un recordatori de la mancança i del trauma. Tota aquesta mobilització permanent: vinga, fem festivals de música en català, fem concerts per la llengua, dividim els artistes per la llengua perquè la nostra és petita i vulnerable i l’hem de separar per protegir-la, encimbellem artistes d’interès discutible només perquè canten en català i no els critiquem gaire per no ser acusats de mals catalans, donem diner públic a les empreses que publiquen tota mena de discos en català encara que creiem que alguns són francament menors i provoquem així que els altres artistes es rebotin, fem que gràcies a aquests ajuts a la música en català se li pengi indefinidament l’etiqueta de subvencionada i minusvàlida, afavorim que un grup es faci famós perquè fa una cançó per la independencia i no perquè la cançó sigui bona…

Tot això ja ho hem viscut, de vegades encara ho vivim i fóra decididament bo deixar de viure-ho. Per la salut de tots nosaltres, perquè les coses tornin a tenir el seu valor per sí mateixes, no pel servei que fan a una causa nacional. Qui vol continuar formant part d’una societat així per sempre més? D’una banda, sí, potser els que sofreixen un nacionalisme crònic i estructural, s’hi han adaptat i no sabrien com viure fora de l’aixopluc emocional de la pancarta, la crida i el greuge. No en són gaires, però hi són. Però d’una altra, i sobretot, els que volen que res canviï a Catalunya; que ens limitem a acatar el que uns altres decideixin invocant unes majories que poc o res tenen a veure amb les nostres.

Dies enrere, Duran i Lleida deia a una entrevista a El Periódico de Catalunya que si el procés sobiranista se’n va en orris “potser s’haurà de tornar a la resistència econòmica i cultural com es va fer als anys 60, 70 i 80”. Bé, crec que avui hem fet, a través del Parlament de Catalunya i d’una majoria indiscutible i d’un espectre ideològic que difícilment podria ser més ampli, des de la democràcia cristiana fins a l’esquerra anticapitalista, un pas endavant per mirar d’evitar que la sinistra predicció de Duran es faci realitat. Una Catalunya estat, una Catalunya independent, no és el projecte, com alguns prediquen, d’una Catalunya supernacionalista, sinó tot el contrari: és la superació del nacionalisme; la seva liquidació. L’estatus que ens permeti deixar de viure a la defensiva, amb la resistència a flor de pell, i amb l’escala de valors distorsionada. Acabem amb el nacionalisme d’una vegada per totes? Som-hi doncs.