Acabem d’empènyer?
"A efectes de model econòmic, Ada Colau governa amb la socio, i Pere Aragonès amb la vergència. De vegades fins i tot se’ls hi veu còmodes"
ARA A PORTADA

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
29 de gener de 2022
Segurament estarem d’acord que en la Catalunya pre-procés tant l’ampliació de l’aeroport, com la instal·lació d’una franquícia de l’Hermitage al Port, com els JJOO d’Hivern haurien estat projectes indiscutits. També el complex Hard Rock a Vila-seca i Salou. Ja estarien fets tots quatre, amb unanimitat política, ovació a peu dret de la platea i cinta tallada pel Rei. Això és així perquè són projectes que encaixen perfectament en el model de creixement que va caracteritzar la Catalunya autònoma de l’últim terç del segle XX i primera dècada del XXI. Un model que era un tamboret de tres potes que es retroalimentaven: ciment, turisme i sociovergència política i econòmica. Mentrestant, la desindustrialització del país avançava a l’esprint.
Catalunya no ha canviat tant, però ho ha fet prou com perquè ara mateix cap dels quatre projectes sigui segur. De fet n’hi ha un, l’Hermitage, que sembla que ja s’ha fos definitivament. Els altres tres són, per motius diversos, motiu de conflicte. Els darrers deu anys els marcs mentals de la societat han evolucionat, els consensos institucionals han saltat pels aires, i com a resultat els lideratges polítics són diferents (si fa deu anys algú hagués pronosticat que l’alcaldessa de Barcelona seria d’un partit a l’esquerra del PSC i que el president de la Generalitat seria d’ERC, tothom se n’hauria rigut).
Però malgrat els canvis, el segle XX és ben viu encara a Catalunya. Les patronals catalanes són les de sempre i pensen com sempre, els sindicats són els de sempre i pensen com sempre, l’espai mediàtic el controlen bàsicament els de sempre. I a efectes de model econòmic, Ada Colau governa amb la socio, i Pere Aragonès amb la vergència. De vegades fins i tot se’ls hi veu còmodes. Sobre aquestes bases, l’entrada definitiva del país al segle XXI, que ja porta vint-i-dos anys de retard, s’intueix encara com un part llarg, dolorós, i el que és pitjor, reversible: segons com vagin les coses, el forat negre del passat ens tornarà a xuclar cap avall i acabarem fent els Jocs d’Hivern, ampliant l’aeroport, creant encara més places turístiques, posant casinos i més atraccions al Camp de Tarragona, i anant a l’empresa franquiciada de l’Hermitage a suplicar-li que s’ho repensi i vingui a oferir un marc incomparable de cartró-pedra per als selfies dels pròxims cent milions de creueristes. Tot alhora.
El món ens dóna molts senyals de què li caldrà fer a Catalunya per ser competitiva en el futur immediat. Reindustrialització verda (i formació professional dels nous perfils demandats), descarbonització intensiva, aposta a fons per la R+D+I, inversió en capital humà (educació, educació, educació), capitalitat tecnològica, reforma de l’administració, reducció de la dependència del turisme... Això és el segle XXI. Acabem d’empènyer i que neixi la criatura?
Catalunya no ha canviat tant, però ho ha fet prou com perquè ara mateix cap dels quatre projectes sigui segur. De fet n’hi ha un, l’Hermitage, que sembla que ja s’ha fos definitivament. Els altres tres són, per motius diversos, motiu de conflicte. Els darrers deu anys els marcs mentals de la societat han evolucionat, els consensos institucionals han saltat pels aires, i com a resultat els lideratges polítics són diferents (si fa deu anys algú hagués pronosticat que l’alcaldessa de Barcelona seria d’un partit a l’esquerra del PSC i que el president de la Generalitat seria d’ERC, tothom se n’hauria rigut).
Però malgrat els canvis, el segle XX és ben viu encara a Catalunya. Les patronals catalanes són les de sempre i pensen com sempre, els sindicats són els de sempre i pensen com sempre, l’espai mediàtic el controlen bàsicament els de sempre. I a efectes de model econòmic, Ada Colau governa amb la socio, i Pere Aragonès amb la vergència. De vegades fins i tot se’ls hi veu còmodes. Sobre aquestes bases, l’entrada definitiva del país al segle XXI, que ja porta vint-i-dos anys de retard, s’intueix encara com un part llarg, dolorós, i el que és pitjor, reversible: segons com vagin les coses, el forat negre del passat ens tornarà a xuclar cap avall i acabarem fent els Jocs d’Hivern, ampliant l’aeroport, creant encara més places turístiques, posant casinos i més atraccions al Camp de Tarragona, i anant a l’empresa franquiciada de l’Hermitage a suplicar-li que s’ho repensi i vingui a oferir un marc incomparable de cartró-pedra per als selfies dels pròxims cent milions de creueristes. Tot alhora.
El món ens dóna molts senyals de què li caldrà fer a Catalunya per ser competitiva en el futur immediat. Reindustrialització verda (i formació professional dels nous perfils demandats), descarbonització intensiva, aposta a fons per la R+D+I, inversió en capital humà (educació, educació, educació), capitalitat tecnològica, reforma de l’administració, reducció de la dependència del turisme... Això és el segle XXI. Acabem d’empènyer i que neixi la criatura?
Et pot interessar
- Decisions que tenen conseqüències Eduard Voltas
- La puta enveja Clara Tena
- La «cultura de l’esforç» (1): Sandel i el mite de la meritocràcia Toni Comín
- L'Estadi com a unitat de mesura Jordi Bianciotto
- Fora Grillons Xavier Grasset i Foraster
- Brussel·les posa fi a la solidaritat postpandèmica Germà Capdevila