Feu l'exercici. Agafeu una tarda que tingueu lliure, aneu a un parc infantil i observeu. No necessitareu gaire temps per detectar pares, avis i cangurs que compaginen la supervisió del joc infantil amb la consulta més o menys intermitent del mòbil. Gairebé com un tic. El mateix tic que patim la majoria a la feina, al carrer o a casa. Fins i tot en accions que presumptament requeririen la nostra plena atenció com llegir un llibre, conduir o atendre una conversa. Inclús en moments de desconnexió, mirant una sèrie i perdent el fil perquè els ulls marxen cap a una altra pantalla. És de traca. I és el mirall on es reflecteixen els més joves. L'exemple. 

El debat sobre l'ús del mòbil entre les criatures ha de tenir com a punt de partida el reconeixement previ que els adults som uns addictes. Una addicció no reconeguda encara oficialment, però que com l'alcohol o les drogues, genera síndrome d'abstinència, abandonament d'altres tasques i dificultat per desenganxar-se. Fa molts anys que veiem venir els riscos associats a la tecnologia mòbil i la reacció va tard. Estem atrapats com a societat. Només així s'explica el sense sentit que, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), tres quartes parts dels nens de 12 anys ja tinguin telèfon intel·ligent, quan encara no saben ni fer una arrel quadrada. 

[noticiadiari]2/263578[/noticiadiari]
La discussió que fa temps que bull als grups de WhatsApp de pares sobre si cal regular el mòbil a l'aula, i com, s'ha traslladat al Consell Escolar. És clar que la responsabilitat primera és a casa, perquè és la família qui decideix comprar l'aparell, però es tracta d'una qüestió prou delicada perquè la conselleria agafi les regnes per establir un criteri que vagi més enllà de les recomanacions, perquè no pot quedar tot en l'autonomia de centres.

Més de la meitat d'instituts catalans, segons Educació, han regulat ja l'ús del mòbil. Alguns han optat directament per la decisió més dràstica, prohibir-lo. El perill, sobretot tractant-se d'adolescents, és caure en l'efecte Barbra Streisand. En una situació d'aprenentatge, amb supervisió, el mòbil pot ser una eina útil. Com ho és la televisió. I en tots dos casos, la clau és l'acompanyament. Evitar deixar sols els nens i nenes amb un aparell que des de la falsa aparença de socialitzar, condueix perillosament a una masmorra d'aïllament. 

És imprescindible que Europa es posi les piles per cridar a l'ordre les empreses tecnològiques. Ho està intentant amb les xarxes socials, però queda molt camí per córrer. I mentre això no arribi, cal establir un criteri. El mòbil pot ser una eina constructiva? Sí. Però també una esmolada arma per l'assetjament escolar. I la porta a un món virtual on entre els més vistos triomfen els vídeos de violacions grupals i el porno mainstream, si és que hi ha gaire diferència. La llei de protecció de dades espanyola estableix en els 14 anys l'edat mínima per poder entrar i registrar-se a xarxes. Tots sabem que això no s'està complint. I ningú n'assumeix la responsabilitat, però tots en patim les conseqüències.