A l’hora d’enraonar o d’escriure, ho fem de tal manera que, suposadament, intentem de fer-nos entendre. No obstant, el llenguatge que en resulta dóna per sabudes moltes coses, fets i propietats que associem al context. El context és la peça del llenguatge que hi és però que no es manifesta. Generalment, la comunicació funciona perquè els interlocutors accepten el context on el llenguatge explícit es desenvolupa. No obstant, pot succeir que es vulgui parlar però no es vulgui dir res, i en aquest cas trobem la frase feta de “parlar foradat” que ens remet a “parlar sense ordre ni mesura, dient coses supèrflues i sense trellat”, o el verb “embarbollar-se” que vol dir “parlar confusament, per defecte físic o per voluntat de no deixar entendre a tothom allò que es diu” o “dir (coses) pel gust de xerrar, sense fonament de cap mena”. L’home coneix les seves debilitats, i ha sabut posar-les-hi noms.

Aquesta disquisició teòrica sobre el llenguatge ve a tomb perquè tant en les tertúlies com en els articles publicats, el context, que històricament no ha estat cap problema, ara esdevé el tema de conflicte. El context polític en el qual ens movíem abans de l’explosió de la voluntat alliberadora era l’Estat espanyol. El demos, i per tant el context, era un de sòlid i políticament hegemònic. Ara el context –el demos- està qüestionat, però la manera de parlar i d’escriure sobre els afers de la política no ha desenvolupat el matís de forma suficient. Tot l’aparell estatal espanyol l’invoca sense esmentar-lo perquè l’afavoreix. Però els nostres polítics, intel·lectuals i periodistes no acaben de contrarestar-lo dialècticament.

Si ens diuen que caldria que el referèndum fos legal i ens quedem aquí, remetem involuntàriament al context ja establert, que és l’espanyol. I en fer-ho, el discurs emès atorga al poder espanyol el primer adjectiu –legal- sobre allò que ens es permès de fer. La trampa es veu clara si portem a l’absurd la construcció de la frase amb una adjectivació més precisa però inversemblant. Si els espanyols ens interpel·len dient-nos que cal que el referèndum sigui legal, nosaltres hauríem de respondre’ls amb una altra pregunta: “¿legal alemán, legal suizo, legal holandés, legal finlandés, legal danés, legal portugués, o legal neozelandés, que es más bonito?”. I, probablement amb un posat d’indignació per creure que els tractem de rucs, ens respondran: “No, hombre, legal español! Porqué Catalunya es España”.

De la mateixa manera, han aparegut un munt d’afirmacions la racionalitat de les quals se sustenta precisament en els implícits que donen a Espanya el sentit últim del context. Una de les que més se n’ha parlat, pels complements que s’hi adjunten, ha estat la del cantautor José María Sanz Beltrán, Loquillo es fa dir, que va etzibar-nos: “Si quiere(n) un referéndum de ese calibre tiene(n) que ceñirse a la Ley, y eso exige el cambio en la Constitución... Lo que se está diciendo es: «Votemos para acabar con la democracia», ni más ni menos. Lo mismo que pedían las S.A. nazis”. Deixant de banda la gosadia, per no dir una altra cosa, de la darrera afirmació, el cantautor té una part de la raó tal i com ho presenta, i si ens cenyim al context fins ara dominant. Certament, els catalans volem votar per carregar-nos la democràcia, però no el sistema polític en abstracte, sinó la democràcia espanyola, però per construir-ne una altra, de democràcia, que es pugui adjectivar com de catalana. Aquesta perspectiva ens l’exposava amb d’altres paraules en Xavier Sala-i-Martín en una tertúlia fa uns dies quan comentava que, precisament, el procés d’independència consisteix en fer fora la Constitució espanyola de Catalunya.

El debat sobre la nostra independència resulta molt sovint inintel·ligible. Per la banda espanyola sembla clara la voluntat de confusió. Raons en tenen. Els nostres, potser, no són conscients del tot que el context dominant en el discurs no és el nostre, i se’ls fa farragosa la construcció dels explícits més enllà d’un sol adjectiu. Construir discursos incloent-hi termes com “legalitat espanyola”, “legal espanyol”, “legal sota la constitució legitimada del 78”,  “legal català”, “legal sota la legitimitat catalana”, pot arribar a embafar, i semblar extremadament retòric i feixuc. Però la lluita dialèctica, per tal de voler-la com a tal, ha de ser comprensible per l’home mitjà. Els implícits se suportaven en un sol context i funcionaven. Ara n’hi ha dos. Potser en una situació de contextos unívocs, deixar que els implícits flueixin fa més entenedor el discurs, però avui, penso, l’explicitació extrema és més que necessària, fins al punt de voler-la hiperbòlica, si és necessari. Caldrà adjectivar més acuradament i amb més precisió fins que arribi el moment de decidir, sigui votant en un referèndum, sigui escollint els nostres homes valents. El tema ho exigeix perquè és el tema del temps present: el nostre futur, i també el seu.