Som moltes les famílies que, de forma quotidiana, compartim angoixes. Per experiència comprovo que quan van creixent els fills i filles l’angoixa augmenta, no només varia. Aquell tòpic de "Criatures petites problemes petits. Criatures grans, problemes grans" és un fet que experimentem diàriament. L’adolescència treu de polleguera, així de clar! El canvi que tenen les personetes en créixer i convertir-se en joves és un pas cruel per mares i pares. Passem de ser les seves heroïnes i herois a ser les pitjors persones del món amb qui, si poguessin, no conviurien. Veus com tot el que els demanes ho has de fer amb cura -cosa que no sempre s’aconsegueix- mentre et tracten amb menyspreu.

Passen de nosaltres, ens obliden i ho vivim fatal. No cal anar molt lluny per recordar-nos com a adolescents i veure que actuàvem de forma molt similar. Cert és que han canviat moltes coses, a l’apatia que normalment va associada s’afegeixen unes xarxes socials que ocupen molt espai i que tenen més credibilitat que nosaltres. Tinguem l’edat que tinguem i tinguem el coneixement que tinguem de les mateixes per elles i ells som boomers, som molt lluny del seu nivell de coneixement de les xarxes i del món. Tenen una impulsivitat enorme i no els interessa el nostre món i el que fem.

Ens desesperen, i ho fan perquè no passen pels nostres motlles i perquè no hi ha receptes ni cap sistema que els acolli. La nostra societat posa excessius límits a l’ésser i, per altra banda, pocs o cap per accedir a segons quins continguts, jocs, materials o capricis. Però posar límits a l’adolescent és com posar tanques al camp i cal fer-ho curosament, consensuadament, amb un amor profund i amb temps, l’or dels temps actuals. Dos factors que s’ajunten: manca de temps i adolescència.

El sistema social i educatiu tampoc sap donar espai ni acollir les diferents expressions d’adolescència. La reforma educativa que va donar pas a l’ESO, en teoria, era per millorar aquesta diversitat però ha acabat sent una reforma Frankenstein en la que tothom ha anat posant cullerada, sense tenir una estratègia clara ni coherent. Al meu entendre, posar criatures de 12 anys en instituts va convertir-les en una mena de nòmades. D’una banda, als 14 anys ja no són “els petits de l'insti”, ja són persones amb veterania, és  quan, majoritàriament, fan el canvi real. D’altra banda, els canvis curriculars, les dificultats d’aprenentatge, la diversitat de trastorns que es diagnostiquen -excessius per mi-, la manca de recursos per al professorat i l’excés de ràtio a les aules, provoquen una manca d’encaix que vivim com a excessiva. La manca de temps que dediquem ho accentua.

Mirar d’analitzar tot això en poques línies és, com a mínim, agosarat, no és una opinió que vulgui alliçonar, ni tan sols està carregada de raó, exposo moltes raons. Raons que donen cos a una desorientació quotidiana sobre les quals es donen moltes receptes i solucions, des de pastilles a modelar les actituds de forma conductiva, però el que cal és temps, amor i comprensió. Pot semblar una actitud fàcil i alhora excessivament naïf però l’escolta és la base del diàleg i aquesta és la gran dificultat relacional entre les persones, imaginem en moments de canvis importants com és la beneïda adolescència.