Tendresa, desig, por i rebel·lió. Si hagués de descriure l’adolescència en poques paraules, ho faria amb aquestes. Ningú suporta els adolescents, són malcarats, irrespectuosos, fan pudor i tenen la cara plena de grans. L’explosió de la vida es concentra en un cos esquifit i a mig desenvolupar, i les mancances dels pares ressonen a cada pas que fan i en les frases que han après a dir senceres. Però és precisament en aquesta etapa fosca en què neix la llum de la humanitat.
He passat molts anys sense voler mirar enrere, a la meva adolescència. Va ser una etapa molt difícil, plena de conflictes amb mi mateixa i amb qui m’envoltava. No trobava el meu encaix en aquest puzle que se'n diu societat, i no entenia gaire bé per què era aquí i per què era d’aquesta manera. Negra, amb les cuixes grosses, grans i vergonyes. I creia que era única, però els meus companys, amb els seus defectes i virtuts, es podien arribar a sentir igual.
Recordo que, malgrat la duresa de les meves paraules als pares, la tendresa del meu cor em demanava ser millor, per mi mateixa, el meu entorn i el món. I crec que, si encara no sé ser la millor versió per mi mateixa i pel meu entorn, sí que atresoro un regal que només podria haver cultivat llavors: l’estima a la humanitat.
Aquesta setmana he començat a fer xerrades a escoles de secundària. I pensava que seria dur tornar als passadissos d’un institut i veure'm reflectida en les pors i les idees dels joves que m’esperaven. I, contra tot pronòstic, he sortit enamorada de les ments amb desig de ser vistes i estimades. Qui no estaria legítimament nerviós, quan es veuen abocats a deixar la infància i entrar en un món d’adults cada dia més complex.
Els nivells de les reflexions que compartien, els que tenien el coratge de parlar, eren excepcionals. Però el més interessant era, potser, el silenci atemorit d’alguns que no mostraven cap mena d’intenció d’expressar-se tot i el que acumulaven dins – ja que parlàvem d’inseguretat i ser acceptats, del que segur n’eren experts.
I em pregunto: sabem acompanyar als adolescents? Els sabem transmetre el sentit de la vida, i el fet que la seva existència i els seus privilegis són causats per tot el que han treballat i sofert persones abans d’ells? El nucli del seu creixement es basa a adquirir la personalitat necessària per enfrontar un món cada dia més difícil i poder deixar a les generacions que vinguin menys mals de cap. No que siguin pulcres i ordenats, sinó que això els ajudarà a aconseguir-ho...
Sabem acompanyar-los en la tristesa i la por? Sabem dir-los que la por és un senyal d’alerta? Que la ràbia és la necessitat de ficar límits? I que la tristesa ens ajuda a pair tot allò que, per molt que ho desitgem, no pot ser com nosaltres volem?
Els recordem prou que són vàlids, necessaris i estimats, fins i tot quan no els voldríem veure una setmana? Sabem transmetre'ls que la base de la pau, social i personal, és resultat de la confiança i les relacions que construeixin amb l’entorn? I que, si bé han d’intentar treure un 10 en matemàtiques, per què les matemàtiques els ajudaran a afrontar els problemes quotidians, el més important és que descobreixin què és el que més estimen? D'ells mateixos i del món? I, sobretot, som conseqüents amb les nostres exigències?
Si tornés a l’adolescència, crec que l’única cosa que em diria és com estic orgullosa de mi. Que aquell 6 a l’examen de matemàtiques no és la fi del món, sinó una mostra que "per aquí no és". Que la sobreexigència et duu a l’esgotament, i que el veritable sentit de la vida és descobrir en què ets millor per poder gaudir-ne i posar-ho al servei de la societat...
Crec que hauríem de ser menys durs amb els nostres adolescents i oferir-los més espai per expressar la tendresa, el desig, la por i la rebel·lió. Perquè tot és una part fonamental de la vida, que ens enduem a l’adultesa, i si no hem après a expressar-ho de la millor manera, i a encaixar la nostra personalitat amb els motlles de la societat, sempre ens quedaran les últimes hormones no explorades i no ens permetran desenvolupar-nos completament.
L’adolescència és dura per a tothom involucrat, però també és preciosa perquè, per primera vegada, ets tu en el món. Un món que no els hi hem sabut deixar millor, perquè no hem lluitat amb la mateixa rebel·lia que ells aporten, i de la qual podem aprendre molt. No fem callar la rebel·lia! Donem-li l’espai adequat perquè, en comptes d’anar cap endins i ser destructiva, es mostri cap enfora de la manera més creativa.
Tinc ganes de seguir escoltant als adolescents. Crec que n’aprendré més jo d’ells que ells de mi. Tinc ganes, sobretot, de donar espai a les més reservades perquè puguin compartir el tresor de les seves emocions amb el món. I tinc ganes que el món estigui preparat per donar lloc a una de les etapes més tendres, perquè és l’única etapa en què estàs més pendent del que hi ha fora, del que hi ha a dins. Si aconseguim transmetre'ls la importància de la humanitat, guanyarem dècades de benestar.
He passat molts anys sense voler mirar enrere, a la meva adolescència. Va ser una etapa molt difícil, plena de conflictes amb mi mateixa i amb qui m’envoltava. No trobava el meu encaix en aquest puzle que se'n diu societat, i no entenia gaire bé per què era aquí i per què era d’aquesta manera. Negra, amb les cuixes grosses, grans i vergonyes. I creia que era única, però els meus companys, amb els seus defectes i virtuts, es podien arribar a sentir igual.
Recordo que, malgrat la duresa de les meves paraules als pares, la tendresa del meu cor em demanava ser millor, per mi mateixa, el meu entorn i el món. I crec que, si encara no sé ser la millor versió per mi mateixa i pel meu entorn, sí que atresoro un regal que només podria haver cultivat llavors: l’estima a la humanitat.
Aquesta setmana he començat a fer xerrades a escoles de secundària. I pensava que seria dur tornar als passadissos d’un institut i veure'm reflectida en les pors i les idees dels joves que m’esperaven. I, contra tot pronòstic, he sortit enamorada de les ments amb desig de ser vistes i estimades. Qui no estaria legítimament nerviós, quan es veuen abocats a deixar la infància i entrar en un món d’adults cada dia més complex.
Els nivells de les reflexions que compartien, els que tenien el coratge de parlar, eren excepcionals. Però el més interessant era, potser, el silenci atemorit d’alguns que no mostraven cap mena d’intenció d’expressar-se tot i el que acumulaven dins – ja que parlàvem d’inseguretat i ser acceptats, del que segur n’eren experts.
I em pregunto: sabem acompanyar als adolescents? Els sabem transmetre el sentit de la vida, i el fet que la seva existència i els seus privilegis són causats per tot el que han treballat i sofert persones abans d’ells? El nucli del seu creixement es basa a adquirir la personalitat necessària per enfrontar un món cada dia més difícil i poder deixar a les generacions que vinguin menys mals de cap. No que siguin pulcres i ordenats, sinó que això els ajudarà a aconseguir-ho...
Sabem acompanyar-los en la tristesa i la por? Sabem dir-los que la por és un senyal d’alerta? Que la ràbia és la necessitat de ficar límits? I que la tristesa ens ajuda a pair tot allò que, per molt que ho desitgem, no pot ser com nosaltres volem?
Els recordem prou que són vàlids, necessaris i estimats, fins i tot quan no els voldríem veure una setmana? Sabem transmetre'ls que la base de la pau, social i personal, és resultat de la confiança i les relacions que construeixin amb l’entorn? I que, si bé han d’intentar treure un 10 en matemàtiques, per què les matemàtiques els ajudaran a afrontar els problemes quotidians, el més important és que descobreixin què és el que més estimen? D'ells mateixos i del món? I, sobretot, som conseqüents amb les nostres exigències?
Si tornés a l’adolescència, crec que l’única cosa que em diria és com estic orgullosa de mi. Que aquell 6 a l’examen de matemàtiques no és la fi del món, sinó una mostra que "per aquí no és". Que la sobreexigència et duu a l’esgotament, i que el veritable sentit de la vida és descobrir en què ets millor per poder gaudir-ne i posar-ho al servei de la societat...
Crec que hauríem de ser menys durs amb els nostres adolescents i oferir-los més espai per expressar la tendresa, el desig, la por i la rebel·lió. Perquè tot és una part fonamental de la vida, que ens enduem a l’adultesa, i si no hem après a expressar-ho de la millor manera, i a encaixar la nostra personalitat amb els motlles de la societat, sempre ens quedaran les últimes hormones no explorades i no ens permetran desenvolupar-nos completament.
L’adolescència és dura per a tothom involucrat, però també és preciosa perquè, per primera vegada, ets tu en el món. Un món que no els hi hem sabut deixar millor, perquè no hem lluitat amb la mateixa rebel·lia que ells aporten, i de la qual podem aprendre molt. No fem callar la rebel·lia! Donem-li l’espai adequat perquè, en comptes d’anar cap endins i ser destructiva, es mostri cap enfora de la manera més creativa.
Tinc ganes de seguir escoltant als adolescents. Crec que n’aprendré més jo d’ells que ells de mi. Tinc ganes, sobretot, de donar espai a les més reservades perquè puguin compartir el tresor de les seves emocions amb el món. I tinc ganes que el món estigui preparat per donar lloc a una de les etapes més tendres, perquè és l’única etapa en què estàs més pendent del que hi ha fora, del que hi ha a dins. Si aconseguim transmetre'ls la importància de la humanitat, guanyarem dècades de benestar.