Tinc el cor encongit. D’ençà que el president publicà la carta sobre el seu procés de reflexió, les especulacions sobre la seva decisió final han esdevingut insuportables. La seva dimissió sembla irreversible, el que desconcerta totes les opcions de l'espectre polític actual.
Al mateix temps, en els darrers cinc dies, he observat un excepcional procés de memòria democràtica a les xarxes i als mitjans de comunicació. Podria dir, potser, que un procés de reconeixement de les estratègies de desestabilització democràtica de l'extrema dreta, que han afectat i continuen afectant a centenars de càrrecs polítics i moviments socials arreu del país, i sabem que també a Europa i al món.
A principis d'aquest mes, es va arxivar la causa contra Mónica Oltra, que mentre ocupava la vicepresidència de la Generalitat valenciana, va ser acusada d'encobrir abusos sexuals del seu exmarit. Unes acusacions endebles i gairebé ningú no creia, però que van generar una gran pressió mediàtica que la va portar a dimitir. Ada Colau també ha patit la persecució contra el progrés. No només ha arxivat 19 causes judicials, sinó que s'ha enfrontat a una pressió mediàtica i personal amb fermesa.
Però tot això no es limita a l'esquerra transformadora, sinó també a la persecució salvatge al procés sobiranista: Ruben Wagensberg, els Jordis, Anna Gabriel; o anant encara més enrere, el cas contra Euskaldunon Egunkaria, un mitjà de comunicació basc que va ser tancat per presumpta alineació amb el terrorisme, i en què es va absoldre els cinc directius set anys més tard.
Tot allò que no serveix a l'Estat, i vivint en un suposat espai de drets i llibertats, es resol als tribunals. Tot i que en la nostra era, no cal arribar a una sentència en ferm per destruir la vida política i el lideratge de qui és acusat. La imatge ho és tot.
Aquesta estratègia em recorda a una forma suau de "contra-terrorisme". No cal posar fi a tot un grup, sinó castigar els lideratges. Acabant amb ells, aconsegueixes la dispersió i el desordre dels altres. Aquesta mateixa estratègia aplicada als lideratges de la societat civil o dels partits democràtics en un context d'estat de dret, i utilitzant l'eina de les notícies falses de Putin, erosionen tot el que hem construït des del 20 de novembre de 1975.
En aquest context, no es tracta de si Sánchez continua o no, ja que entenent l'impacte psicològic per a la seva família, seria completament legítim que fes un pas enrere. Es tracta de si els reaccionaris guanyen o no. De si som capaços de protegir els béns comuns que hem aconseguit. De restituir tot el que teníem fins als mandats d'Aznar i Rajoy, i avancem a solucionar els reptes d’avui: el dret al temps, el finançament de Catalunya, la segregació escolar o la pèrdua de la nostra llengua, el català.
Cal fermesa i unitat entre tots els partits que miren pel futur del país. Hem guanyat a l'extrema dreta en diverses ocasions, i ho tornarem a fer, sumant esforços. Per això, vull dir-li al president Sánchez que sí, sí que val la pena. Val la pena millorar el sistema de govern, val la pena pels nostres infants, val la pena per les persones vulnerables, val la pena per l'amnistia. Val la pena per totes i cadascuna de les persones que no ens podem (ni volem) permetre que torni el PP.