Mónica Oltra va deixar la política sense poder contenir les llàgrimes el juny de 2022. La investigació judicial per un suposat encobriment dels abusos sexuals del seu marit a una menor tutelada, i la pressió política i mediàtica que va acompanyar la imputació, va fer que optés per la dimissió. Exercia com a vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i consellera d'Igualtat, se l'identificava com un dels puntals del Govern del Botànic i no es discutia la condició de líder de Compromís. Mónica Oltra era una icona de l'esquerra del País Valencià, segurament la figura troncal per entendre el retorn al poder de les forces progressistes després del llarg mandat de la dreta, corcada pels casos de corrupció.
Amb el decalatge que separa els tempos de la política i la justícia, Oltra ha sabut aquesta setmana que la justícia arxiva el cas que la va forçar a dimitir perquè no hi detecta indicis de delicte. La dirigent de l'esquerra valenciana no va utilitzar l'ascendent a l'administració pública per encobrir la conducta del seu exmarit, condemnat a cinc anys de presó per uns abusos que no tenien res a veure amb ella. Segur que, en la digestió de la resolució judicial, Oltra ha respirat alleugerida, però la lesió política que va patir és difícilment reparable. Ja va abandonar el lideratge de Compromís -tot i que el seu espai polític ara li torni a obrir les portes- i les esquerres han perdut la Generalitat -i bona part del poder municipal- en favor de la suma de PP i Vox. El paisatge ha canviat del tot.
Oltra va ser víctima d'una operació política i judicial per descavalcar-la, però l'objectiu últim perseguit amb aquella maniobra que la posava a la diana era tombar el Botànic, l'acord de govern que havia liquidat dues dècades de monopoli conservador al País Valencià. El llarg monòleg del PP, salpebrat per fastos urbanístics i negocis projectats amb diner públic. Sense la líder de Compromís, Ximo Puig va perdre una peça essencial a l'esquerra del PSPV i les forces que s'hi aglutinaven es van disgregar, víctimes de ferides que ella havia sabut cosir.
El desenllaç del cas Oltra, la manera com la justícia li ha atorgat en diferit la raó pública després d'un periple d'enorme desgast, ens deixa lectures polítiques que estan entrellaçades amb les lesions personals. Però les lliçons que se'n poden extreure tenen més profunditat. Hi ha marge de maniobra per trobar una resposta adequada a un episodi de lawfare? Es pot transmetre responsabilitat en l'exercici de la funció pública quan hi ha una investigació judicial oberta i tenir autonomia per triar el moment adequat per assumir responsabilitats? És possible practicar la fiscalització del poder sense practicar la difamació? Es pot, en definitiva, conjugar ètica i política? Si les respostes a aquestes preguntes poguessin ser afirmatives, el cas Oltra hauria estat molt diferent. Lliçons pendents d'una injustícia.