Tot i que l’avanç electoral a Catalunya frena el debat sobre qüestions internacionals, crec que hem de ser conscients que l’onada reaccionària que temem a Europa, tindrà més força sense una Catalunya en clau de progrés.
L’Europa dels pobles no és només que pobles i nacions, més enllà dels estats, influeixin amb fermesa en les decisions a la Unió, sinó també sobre la responsabilitat que tenim d’assegurar que el curs de la història a escala local contribueixi als objectius del bloc: la pau, els drets humans i el benestar dels pobles. I això s’aconsegueix votant bé a casa.
Les eleccions catalanes mouen una fitxa més al tauler de poders al continent. Mantenir la clau de progrés és assegurar els equilibris que mantenen un govern de l’Estat fràgil, i que ens pot abocar a unes eleccions anticipades amb un resultat molt poc positiu per a Catalunya: un PP i Vox. Tant a les eleccions del 12 de maig, com al 9 de juny s’hi debaten dos models que tindran un gran impacte en les nostres vides:
Un model que estableix zones lliures de persones LGTBIQ+, persecucions polítiques de jutges i opositors, i violació de la llibertat de premsa, com ha succeït a Polònia i Hongria. Una Europa que tanca els consells de joventut, com al Regne Unit, i que escanya les organitzacions per falta de fons, com a Suècia.
O un model en què es pren cura que les ciutats siguin per a la seva gent, encoratja els joves a mobilitzar-se davant les injustícies, i fomenta el cooperativisme que permet la inserció sociolaboral de les persones que no han tingut més remei que viure de la manta. Un model que protegeix l’energia nuclear, el Hard Rock i que no accelera mesures destinades a la transició energètica per evitar que cada estiu cremin milers i milers d’hectàrees de vida.
O un model de millora i coordinació en sanitat i protecció dels drets socials, per assegurar que davant les crisis, els nostres hospitals siguin forts per sostenir el dolor i cap llar pateixi les envestides del sistema econòmic. Tot i que no sempre ens ho sembli, Espanya i Catalunya són, ara mateix, garants del progrés en ser un dels pocs països que no ha cedit a l’auge de l’extrema dreta, cosa que cal protegir.
Vivim una Europa en ràpida transformació, tot i que alguns d’aquests canvis amb una bona regulació, poden ser esperançadors: per exemple, la present revolució tecnològico-industrial que pot permetre’ns replantejar el model productiu, establir un model verd i assegurar els drets laborals, la redistribució i el dret al temps lliure de tots els treballadors i treballadores, tant a casa com arreu del món.
També ens veiem en avanç cap a un abisme neofeixista: han tornat les guerres clàssiques, de bombardeigs i foc creuat, com a Ucraïna. Normalitzem els crims contra la humanitat, com el genocidi a Gaza, la neteja ètnica a l'Alt Karabakh o el silenci ensordidor d’un genocidi al Congo que ha posat fi a la vida de més de 6.000.000 de persones des de 1996, i que es troba directament vinculat a l’explotació dels materials primers necessaris per a la transició digital.
Som, de fet, en una de les bifurcacions més grans des de la postguerra. Sembla que el fantasma del feixisme torna a recórrer Europa, però només ha fet falta la seva ombra perquè la Comissió Europea aprovés un pacte que institucionalitza les pràctiques que han permès l’homicidi, per acció o omissió, de més de 30.000 persones des de 2014 a les nostres fronteres. Què pot passar sense la força del progrés i avantguarda que ha construït, en part, el nostre orgull català?
Jo sempre dic que el projecte que hem d’impulsar tant a casa com a fora, ja el coneixem. Fins i tot en la fundació de la Unió Europea (UE), Robert Schuman va sentenciar que només a través de la solidaritat de facto aconseguiríem els avanços concrets que construirien el bloc. Per la qual cosa, davant la regressió necessitem més solidaritat, i els partits que la promoguin. Davant l’auge de l’autoritarisme, més democràcia i participació ciutadana, sobretot la dels joves i de les persones immigrants: si votessin, no se'ls instrumentalitzaria. Davant l’assetjament als drets fonamentals, més orgull, més mobilització i més propostes legislatives populars, com la de Regularització Ja! I davant els discursos d’odi, més informació i més representació d’una Europa rica en diversitat en l’àmbit acadèmic, empresarial i, per descomptat, polític.
A la Catalunya i l’Europa que hem d’impulsar hi cabem tots i totes, amb els drets fonamentals al centre, solidària. Perquè la resposta davant la regressió és sempre anar a més. Per això, abans que comenci la campanya electoral, vull animar-vos a reflexionar perquè el vostre vot també serveixi als republicans andalusos, i als sobiranistes corsecs. Perquè el vostre vot serveixi a la Catalunya de la convivència intercultural, i de l’educació transformadora. Perquè el vot que emetrem a Catalunya canviarà radicalment el present d’Europa.
L’Europa dels pobles no és només que pobles i nacions, més enllà dels estats, influeixin amb fermesa en les decisions a la Unió, sinó també sobre la responsabilitat que tenim d’assegurar que el curs de la història a escala local contribueixi als objectius del bloc: la pau, els drets humans i el benestar dels pobles. I això s’aconsegueix votant bé a casa.
Les eleccions catalanes mouen una fitxa més al tauler de poders al continent. Mantenir la clau de progrés és assegurar els equilibris que mantenen un govern de l’Estat fràgil, i que ens pot abocar a unes eleccions anticipades amb un resultat molt poc positiu per a Catalunya: un PP i Vox. Tant a les eleccions del 12 de maig, com al 9 de juny s’hi debaten dos models que tindran un gran impacte en les nostres vides:
Un model que estableix zones lliures de persones LGTBIQ+, persecucions polítiques de jutges i opositors, i violació de la llibertat de premsa, com ha succeït a Polònia i Hongria. Una Europa que tanca els consells de joventut, com al Regne Unit, i que escanya les organitzacions per falta de fons, com a Suècia.
O un model en què es pren cura que les ciutats siguin per a la seva gent, encoratja els joves a mobilitzar-se davant les injustícies, i fomenta el cooperativisme que permet la inserció sociolaboral de les persones que no han tingut més remei que viure de la manta. Un model que protegeix l’energia nuclear, el Hard Rock i que no accelera mesures destinades a la transició energètica per evitar que cada estiu cremin milers i milers d’hectàrees de vida.
O un model de millora i coordinació en sanitat i protecció dels drets socials, per assegurar que davant les crisis, els nostres hospitals siguin forts per sostenir el dolor i cap llar pateixi les envestides del sistema econòmic. Tot i que no sempre ens ho sembli, Espanya i Catalunya són, ara mateix, garants del progrés en ser un dels pocs països que no ha cedit a l’auge de l’extrema dreta, cosa que cal protegir.
Vivim una Europa en ràpida transformació, tot i que alguns d’aquests canvis amb una bona regulació, poden ser esperançadors: per exemple, la present revolució tecnològico-industrial que pot permetre’ns replantejar el model productiu, establir un model verd i assegurar els drets laborals, la redistribució i el dret al temps lliure de tots els treballadors i treballadores, tant a casa com arreu del món.
També ens veiem en avanç cap a un abisme neofeixista: han tornat les guerres clàssiques, de bombardeigs i foc creuat, com a Ucraïna. Normalitzem els crims contra la humanitat, com el genocidi a Gaza, la neteja ètnica a l'Alt Karabakh o el silenci ensordidor d’un genocidi al Congo que ha posat fi a la vida de més de 6.000.000 de persones des de 1996, i que es troba directament vinculat a l’explotació dels materials primers necessaris per a la transició digital.
Som, de fet, en una de les bifurcacions més grans des de la postguerra. Sembla que el fantasma del feixisme torna a recórrer Europa, però només ha fet falta la seva ombra perquè la Comissió Europea aprovés un pacte que institucionalitza les pràctiques que han permès l’homicidi, per acció o omissió, de més de 30.000 persones des de 2014 a les nostres fronteres. Què pot passar sense la força del progrés i avantguarda que ha construït, en part, el nostre orgull català?
Jo sempre dic que el projecte que hem d’impulsar tant a casa com a fora, ja el coneixem. Fins i tot en la fundació de la Unió Europea (UE), Robert Schuman va sentenciar que només a través de la solidaritat de facto aconseguiríem els avanços concrets que construirien el bloc. Per la qual cosa, davant la regressió necessitem més solidaritat, i els partits que la promoguin. Davant l’auge de l’autoritarisme, més democràcia i participació ciutadana, sobretot la dels joves i de les persones immigrants: si votessin, no se'ls instrumentalitzaria. Davant l’assetjament als drets fonamentals, més orgull, més mobilització i més propostes legislatives populars, com la de Regularització Ja! I davant els discursos d’odi, més informació i més representació d’una Europa rica en diversitat en l’àmbit acadèmic, empresarial i, per descomptat, polític.
A la Catalunya i l’Europa que hem d’impulsar hi cabem tots i totes, amb els drets fonamentals al centre, solidària. Perquè la resposta davant la regressió és sempre anar a més. Per això, abans que comenci la campanya electoral, vull animar-vos a reflexionar perquè el vostre vot també serveixi als republicans andalusos, i als sobiranistes corsecs. Perquè el vostre vot serveixi a la Catalunya de la convivència intercultural, i de l’educació transformadora. Perquè el vot que emetrem a Catalunya canviarà radicalment el present d’Europa.