A diferència dels Beatles, els Beach Boys no van arribar a actuar a Catalunya en els seus dies de glòria, i la llarga retirada dels escenaris de Brian Wilson, el geni turmentat (amb causa), per treballar exclusivament com a compositor (quan la salut mental li ho va permetre), va fer impossible que poguéssim gaudir de prop el personatge fins a temps ja força tardans. Concerts en què lluïa un aspecte de senyor gran conduït entre cotons, col·locat al mig de l’escenari rere el teclat (que gairebé no tocava), antiestrella amb la veu justeta i on l’aura de la grandesa passada i de les seves cançons excelses hi feia més que cap altra consideració.
Brian Wilson va traspassar aquest dimecres als 82 anys, i es remouen alguns records. A Barcelona no li vam poder veure el pèl fins al 2005, quan va oferir al Poble Espanyol un molt simpàtic ‘greatest hits’, com el que havia brindat una tarda assolellada de l’estiu anterior a Benicàssim, en el seu debut estatal (quan el FIB era el FIB!). Val a dir que prèviament, el 1988, havia comparegut a Eivissa, a l'espectacle televisiu Eivissa 92 (a la discoteca Ku, ara coneguda com a UNVRS), un sarau muntat per Pino Sagliocco on va cantar un parell de temes del seu homònim primer àlbum en solitari Love and mercy i Night time, dins d’un programa un xic foll que anava de Suzanne Vega a Locomía. Diuen les cròniques que el va acompanyar el seu psiquiatre-mànager Eugene Landy, un tipus que té garantit el seu pas a la història del rock, categoria de supermalvats. I el 2012 vam tornar a tenir Wilson a Barcelona, al Poble Espanyol, aquest cop amb els Beach Boys, en la gira de 50è aniversari, en una foto per a la posteritat.
Als anys setanta i vuitanta es parlava poc de Brian Wilson, però un culte en l’òrbita alternativa va aflorar als noranta, quan tots ens vam adonar no només que les cançons més senzilles i estiuenques i aparentment ximpletes dels Beach Boys eren pura ambrosia, sinó que tota aquella fantasia ‘teenager’ tenia una cara B que no te l’acabaves, incloses algunes cançons del cantó més fosc (escolteu Til I die o I still dream of it. Un grapat de periodistes i admiradors de l’artista vam peregrinar per veure’l a Londres, al Royal Festival Hall, el 2002, interpretant Pet sounds al complet amb una banda de fanàtics detallistes, en les seves primeres compareixences als escenaris després de dècades de reclusió i desvari. Un gran esdeveniment. Ens pensàvem que allò era gairebé un miratge irrepetible i no sabíem que l’home estava disposat a girar i girar pel món amb un somriure als llavis, feliç de lliurar a les audiències embadalides les seves “simfonies adolescents per a Déu”.
Wilson presentava sovint les seves tonades amb una graciosa manca d’humilitat: “aquesta és una cançó molt bonica que…”, indicava, per exemple, abans de cantar The warmth of the sun. Penso que hi havia més innocència, poc sentit de la mala intenció, que no pas supèrbia. Potser una veu dins seu li deia que ell no n’era pas l’únic autor, que compartia crèdits amb Déu. Vam tornar a viatjar, els mateixos malalts de Brian Wilson, a París, el 2004, a l’Olympia, on va reconstruir el disc perdut, Smile, amb tota la follia i la fanfàrria, aquella nit enrarida en què va dedicar Love and mercy a les víctimes de l’atemptat islamista d’Atocha (mentre ressonava via SMS la notícia de la victòria sorpresa de ZP).
El comiat de Brian Wilson el vam tenir, sense que poguéssim imaginar-ho, el 2016 al Primavera Sound, on va actuar acompanyat d’un vell company dels Beach Boys, el guitarrista Al Jardine, integrat a la seva banda. Més afeblit que en cites anteriors i deixant que un col·laborador assumís les parts vocals més compromeses, es va veure amb cor igualment de recórrer una a una les interioritats de Pet sounds i de propinar-nos una dotzena més de clàssics del seu catàleg. Cançons totes elles, efectivament, molt boniques i que no ens cansarem mai d’escoltar: Wouldn’t it be nice, Caroline, no, Good vibrations, Surfer girl, Don’t worry baby...