Mentre contemplem els efectes de la sequera quan plou en abundància sobre una terra clivellada voldríem que alguns responsables governamentals haguessin recordat i intensificat la vigilància sobre talussos, aiguavessants, costeres i rampants.

Els efectes de la sequera quan plou semblen una broma pesada, com ho sembla, també, la garantia de mobilitat dels cada vegada més habitants de Catalunya que han de desplaçar-se obligatòriament i que s’han sentit en situació de desemparament durant dies i dies. I, llavors, és quan els serveis urbans de recollida d’aigües pluvials, les cunetes, els túnels amb bombeig, els trens tan pesats i tan fràgils alhora, es posen a prova.

De fet, ja sé que hi ha temes molt seriosos de desinversió perllongada, de manca de prioritats clares i consensuades, de deixadesa manifesta, de planificacions una i altra vegada guardades en calaixos tancats, d’organitzacions amb gerències invisibles, de desconsideració històrica, de competències no transferides, però el que més em dol és la sensació de derrota del que és públic.

Quan un tren de rodalia fa la seva aproximació a l’andana on fa estona que l’esperem, és com si arribés un gran vehicle de tots, potent, disposat a portar-nos a centenars als destins propers al seu camí de ferro, als raïls que ara els hi diuen carrils. Els usuaris habituals els estimem, ens fan sentir poderosos, cofois. Un poder i un cofoisme que cau a miques quan a la propera estació, sense que ningú ho expliqui, perdem una part de l’ànim i quan una hora més tard ens diuen que potser vindrà un autobús i ens comptem quasi inconscientment per saber que no hi cabrem. Les catenàries, els sistemes de seguretat, els talussos, els arbres, els despreniments, les avaries de la locomotora, van quedant-se el nostre orgull.

Massa responsabilitats difuses, moltes responsabilitats nul·les. Fa quasi vint anys que parlant de la desinversió històrica que patia Catalunya, el president Montilla va pronunciar un discurs a Madrid avisant de la desafecció que es produïa entre els catalans quan no se'ns reconeixia com a realitat nacional i l’Estat practicava el maltractament inversor.

Hi ha inversions en curs que són millores ciutadanes com els soterraments de Montcada i Reixac i de Sant Feliu de Llobregat o l’estació de la Sagrera i n’hi ha d’altres que són per aconseguir la precisió, meticulositat, atenció a tots els detalls, materials de qualitat, sistemes de seguretat, subministrament elèctric sense alteracions, revisió de tota la xarxa en la diversitat geogràfica i sensibilitat cap als interessos de cadascun dels usuaris, que si no es garanteix, la confiança s’esmicola.

Llavors aquell cotxe compartit que s’acosta a l’andana sobre una estructura rodant que s’anomena bogi esdevé un problema, genera angoixes, inseguretats, altera les obligacions i il·lusions de tots els que en som passatgers. L’èxit no és una promesa de data que s’incomplirà per enèsima vegada, l’èxit serà la conseqüència del treball ben fet, de les jornades, finalment, sense incidències, del treball inesgotable i perfectament coordinat de tots els professionals i la governança propera i empàtica.

El que més em dol és la sensació de derrota d’allò que és públic, que és de tots. A les andanes de les estacions hi ha molta relació social i ara, molta decepció.