És quelcom que forma part del paisatge des de fa uns quants anys. En qualsevol roda de premsa, compareixença, anunci o declaració de presidents, consellers, diputats, portaveus, funcionaris o dirigents de qualsevol institució o empresa pública o privada, algun periodista d’un mitjà de comunicació espanyol aixeca la mà i demana: “ahora en castellano, por favor”.  El protagonista, obedient, procedeix a repetir el mateix que acaba de dir en català, en la llengua superior de l’Estat, aquella que estem obligats a conèixer, a diferència de totes les altres.

L’efecte d’aquest capteniment és devastador. Invisibilitza la llengua i la fa supèrflua, artificial, innecessària. Els mitjans de la resta de l’Estat, en emetre les declaracions dels catalans sempre en castellà, perpetuen la idea que aquí parlem en català com a eina política, com ariet contra els espanyols, gairebé per molestar. Així, es consolida la imatge que fora dels Països Catalans el català és invisible, i no es fa servir per als afers importants. Qui no ha rebut alguna vegada d’algun amic o conegut espanyol una pregunta del tipus “¿pero… a los niños les habláis en catalán?”.

Ara que sembla que s’aconseguirà la fita històrica de reflectir al Congrés dels Diputats espanyol la diversitat lingüística de l’Estat, amb la possibilitat de fer servir qualsevol de les llengües oficials i de gaudir de la traducció simultània, fora una enorme incoherència mantenir el costum nefast de repetir les declaracions en castellà després de fer-les en català. Quin sentit tindria exigir a Madrid el que no som capaços de respectar a casa nostra?

La tecnologia avui proporciona eines magnífiques per subtitular vídeos i interpretar àudios de forma gairebé automàtica, i la ciutadania espanyola s’aniria acostumant a veure i sentir les altres llengües de l’Estat en les televisions i ràdios. D’aquesta manera, la presència del català no es limitaria al Congrés, sinó que es faria present de manera quotidiana arreu d’Espanya.

La Diada d’aquest 11 de setembre es presenta com una ocasió magnífica per tal que el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament, els diputats, els alcaldes, els líders polítics i socials, els portaveus i altres personalitats amb micròfon, declinin amablement la demanda de repetir les seves declaracions “ahora en castellano”, explicant als periodistes que ho demanen que tenen tota la llibertat de subtitular i traduir les seves paraules, i que així contribuiran a la visualització de la diversitat lingüística de l’Estat. Se’n diu coherència, i és el mínim que hem de demanar als nostres dirigents.