Venen mal dades en la qüestió de la sequera. L’equilibri en aquest planeta es basa fonamentalment en l’alternança d’eixut i humit: cal que de manera més o menys rítmica rebem el benefici de l’aigua que cau dels núvols i el del sol que anima les plantes i els animals; una sequera perllongada és mortal, i aquelles zones del planeta més perjudicades per l’eixut inacabable –la banya est de l’Àfrica-, acabaran totalment desèrtiques, sense habitants.

[superfillagrantema]1637[/superfillagrantema]
Al nostre planeta l’hem portat a una situació de desequilibri molt difícil de recompondre. Les contínues emissions de gasos adversos a la salut han acabat formant una atmosfera nociva i estan minvant les possibilitats de redreç. Una colla de països ha començat campanyes de reducció d’emissions de gasos nocius, però grans potències industrials continuen llançant a l’atmosfera tones i tones de gasos que contribueixen a embrutar-la. Això ja s’ha dit i repetit, ha sonat a les més altes esferes, però el perill continua. Fatalment, el desequilibri causat ha provocat eixuts i inundacions, desplomament de muntanyes senceres soscavades per l’aigua de pluja sobrera, huracans, erupcions volcàniques, terratrèmols i tsunamis. Un excés de fenòmens violents en successió alarmant.

De tot això, el que se’n derivarà a curt termini, segons l’ONU, serà un augment de la temperatura que produirà un canvi en la qualificació dels terrenys. Els països costaners del Mediterrani poden esdevenir pròxims parents de les zones desèrtiques: com que són propers a l’Àfrica, ja conformen una àmplia zona on plou menys que al nord dels Pirineus i cap als Alps. De moment, ens auguren cinc estius de debò tòrrids. Tots hem pogut constatar com han estat de calorosos els darrers tres o quatre. El 2016, en retornar el juliol des de la Provença i entrar a la Cerdanya transfronterera, el termòmetre va anar pujant més i més a mesura que ens endinsàvem per Catalunya; a la baixa Noguera ja teníem 38’5° a l’ombra.

Tocarà prendre mesures especials, ombrejar al màxim, trobar sistemes de circulació d’aire, modificar horaris de treball, condicionar les aules i les oficines i cercar de passada com estalviar energia. De segur que trobarem maneres d’esquivar l’atac violent de la calor però… I la pluja? La pluja és el gran regulador, que continua fora de les nostres mans. Com que antigament tot s’esperava del cel, la gent feia pregueres a una pila de sants i santes i advocacions del Crist perquè vinguessin les pluges: “Per Vós logren sanitat -lo febrós, trencat i sord- contra aixut i pedregada –sou vos segur protector". "I quan per nostres pecats/estan los camps molt eixuts/per ella tots los sembrats/d'aigua són socorreguts”. “Quan les quintanes sembrades/ i plantades/pateixen set rigorosa/amb pluja molt profitosa/són regades/per vostra mà poderosa”. "Sant Cristo de Balaguer/deu-mos aigua si mos convé. Mare de Déu de les Sogues/deu-nos l’aigua a portadores. Mare de Déu de la Bovera/deu-nos aigua si mos convé, /que els blats s’assequen/i els camps també".

Aquesta cançó de l’enfadós potser tornarà. No fa pas gaire anys havíem vist treure qualsevol Sant Crist Gros en pregueres i processons demanant pluja. El cel que hi ha sobre els nostres caps és, per al creient, el Cel amb majúscula.