Escric amb el color de la tela vellutada de color bordeus dels seients del Tribunal Suprem a la retina i amb algunes frases pronunciades en aquella sala que ressonen encara a la meva oïda. Escric amb ganes de comentar-vos l'impacte del trident de la plaça de Colón de Madrid; i malgrat això, avui us escriuré sobre una dona llarga i prima que ningú li discuteix el paper central en les tasques de recuperació de l'ús correcte del català després de l'ostracisme on l'havia situat la llarga dictadura del franquisme. Us parlaré d'Aina Moll perquè no vull deixar passar els dies, per molt atrafegats que siguin, i dels temps en què compartíem causa des d'indrets diferents.
Per fer-ho, he de reivindicar el paper i la tasca feta pels ajuntaments durant la dècada dels vuitanta en la recuperació de la nostra llengua. Amb els pocs recursos dels quals disposàvem, vàrem crear al més aviat possible serveis locals de català perquè tots els que havien iniciat la difícil tasca del retorn de la més genuïna de les expressions del poble català, que havia estat negada, tinguessin un suport qualificat que els ajudés i orientés.
Eren temps de cobrir necessitats molt bàsiques, peremptòries. Eren temps de buscar espais per tenir les aules escolars necessàries, per dotar els barris de clavegueram i enllumenat inexistent. Eren temps de biblioteques i voreres. No hi ha progrés sense dignificació dels espais urbans, no hi ha progrés sense elements d'accés a la cultura.
Moltes d'aquestes accions municipals atenien velles reivindicacions veïnals i recuperàvem la nostra cultura popular, les nostres tradicions i la nostra llengua mentre canalitzàvem aigua residual i plantàvem alguns arbres en aquell desert suburbial que les autoritats franquistes havien deixat com a llegat a unes generacions de joves que assumíem tasques de govern potser abans del que tocava.
Però la Catalunya dels anys vuitanta era fruit de la barreja, del mestissatge que ens ha caracteritzat des de sempre i també la catalanització de la vida pública, l'explicació i aplicació de la llei de normalització lingüística. Ho fèiem amb els líders veïnals, els mestres i pares implicats en aquella nova escola. On jo visc, molts d'aquells impulsors, capdavanters, lluitadors eren de parla castellana i no hem agraït prou la gran implicació que durant aquells anys van tenir amb totes les iniciatives de recuperació d'una identitat que ens havien intentat anorrear.
En aquest context de jove alcaldessa d'un municipi metropolità vaig conèixer una directora general d'un govern que sovint es mostrava hostil a les peticions dels municipis amb governs municipals d'esquerres, que entenia perfectament la sociologia i les estratègies que li comentava una alcaldessa d'arrelada tradició d'esquerres per tal de realitzar la normalització convertint en protagonistes a tots els agents socials possibles o tota la societat dinàmica en àmbits molt diversos.
Les procedències d'aquests líders socials eren molt diverses i calia fer-los convergir en la defensa de la necessitat d'aplicar totes les mesures de discriminació positiva vers una llengua que havia patit persecució. La recuperació de les llibertats, la consolidació d'una jove democràcia, requeria aquesta restitució i la implicació de la ciutadania de procedències molt diverses va ser fonamental.
Us vull explicar que l'Aina Moll, amb tot el seu rigor filològic, amb tota la seva autoritat acadèmica, amb tota la reverencial admiració per la seva saviesa, no va caure mai en la temptació dels comentaris partidistes dels governs presidits per Jordi Pujol. Ella era conscient, i ho explicava sempre que podia, que sense la implicació dels partits d'esquerres d'ampli suport en els barris i poblacions obreres, la llei de normalització lingüística de 1984 no hauria estat possible i sense aquesta implicació la seva aplicació curosa i valenta en la Catalunya densa, la metropolitana, la del cinturó roig hauria estat un fracàs.
D'aquells embrionaris, però molt útils serveis municipals de català va néixer un diàleg fructífer amb les entitats municipalistes on va començar a plantejar-se la possible existència del Consorci de Normalització Lingüística que encara avui perdura i és necessari. La trobada del món municipal i de la Generalitat de Catalunya per caminar cap a un objectiu comú no sempre era fàcil, però si es va aconseguir en aquesta matèria, va ser per la feina i sobretot per la manera de fer d'Aina Moll.
Fa uns dies l'Aina Moll ha mort en la seva Mallorca, la que donava a la seva parla una entonació més dolça. He pensat que potser era el moment de recordar tota la feina feta per centenars de milers de persones que ens deixarem guiar per la seva batuta de directora. He pensat, també, que potser no hem agraït prou la gran implicació de les persones vingudes d'arreu, de tots els punts d'aquella Espanya que el franquisme va ensorrar en la misèria econòmica i cultural, i que aquest acte d'insuficient agraïment ha ajudat al fet que algun dels seus fills i néts ara vegin en la immersió lingüística l'amenaça que mai no ha existit.
Perdent a l'Aina Moll no hem perdut, només, una filòloga de prestigi internacional, una sociolingüística enyorada des que va tornar a les Illes Balears; no hem perdut només una fidelitat tossuda, hem perdut una manera tranquil·la, serena i intel·ligent de fer possible les coses més difícils.
Per fer-ho, he de reivindicar el paper i la tasca feta pels ajuntaments durant la dècada dels vuitanta en la recuperació de la nostra llengua. Amb els pocs recursos dels quals disposàvem, vàrem crear al més aviat possible serveis locals de català perquè tots els que havien iniciat la difícil tasca del retorn de la més genuïna de les expressions del poble català, que havia estat negada, tinguessin un suport qualificat que els ajudés i orientés.
Eren temps de cobrir necessitats molt bàsiques, peremptòries. Eren temps de buscar espais per tenir les aules escolars necessàries, per dotar els barris de clavegueram i enllumenat inexistent. Eren temps de biblioteques i voreres. No hi ha progrés sense dignificació dels espais urbans, no hi ha progrés sense elements d'accés a la cultura.
Moltes d'aquestes accions municipals atenien velles reivindicacions veïnals i recuperàvem la nostra cultura popular, les nostres tradicions i la nostra llengua mentre canalitzàvem aigua residual i plantàvem alguns arbres en aquell desert suburbial que les autoritats franquistes havien deixat com a llegat a unes generacions de joves que assumíem tasques de govern potser abans del que tocava.
Però la Catalunya dels anys vuitanta era fruit de la barreja, del mestissatge que ens ha caracteritzat des de sempre i també la catalanització de la vida pública, l'explicació i aplicació de la llei de normalització lingüística. Ho fèiem amb els líders veïnals, els mestres i pares implicats en aquella nova escola. On jo visc, molts d'aquells impulsors, capdavanters, lluitadors eren de parla castellana i no hem agraït prou la gran implicació que durant aquells anys van tenir amb totes les iniciatives de recuperació d'una identitat que ens havien intentat anorrear.
En aquest context de jove alcaldessa d'un municipi metropolità vaig conèixer una directora general d'un govern que sovint es mostrava hostil a les peticions dels municipis amb governs municipals d'esquerres, que entenia perfectament la sociologia i les estratègies que li comentava una alcaldessa d'arrelada tradició d'esquerres per tal de realitzar la normalització convertint en protagonistes a tots els agents socials possibles o tota la societat dinàmica en àmbits molt diversos.
Les procedències d'aquests líders socials eren molt diverses i calia fer-los convergir en la defensa de la necessitat d'aplicar totes les mesures de discriminació positiva vers una llengua que havia patit persecució. La recuperació de les llibertats, la consolidació d'una jove democràcia, requeria aquesta restitució i la implicació de la ciutadania de procedències molt diverses va ser fonamental.
Us vull explicar que l'Aina Moll, amb tot el seu rigor filològic, amb tota la seva autoritat acadèmica, amb tota la reverencial admiració per la seva saviesa, no va caure mai en la temptació dels comentaris partidistes dels governs presidits per Jordi Pujol. Ella era conscient, i ho explicava sempre que podia, que sense la implicació dels partits d'esquerres d'ampli suport en els barris i poblacions obreres, la llei de normalització lingüística de 1984 no hauria estat possible i sense aquesta implicació la seva aplicació curosa i valenta en la Catalunya densa, la metropolitana, la del cinturó roig hauria estat un fracàs.
D'aquells embrionaris, però molt útils serveis municipals de català va néixer un diàleg fructífer amb les entitats municipalistes on va començar a plantejar-se la possible existència del Consorci de Normalització Lingüística que encara avui perdura i és necessari. La trobada del món municipal i de la Generalitat de Catalunya per caminar cap a un objectiu comú no sempre era fàcil, però si es va aconseguir en aquesta matèria, va ser per la feina i sobretot per la manera de fer d'Aina Moll.
Fa uns dies l'Aina Moll ha mort en la seva Mallorca, la que donava a la seva parla una entonació més dolça. He pensat que potser era el moment de recordar tota la feina feta per centenars de milers de persones que ens deixarem guiar per la seva batuta de directora. He pensat, també, que potser no hem agraït prou la gran implicació de les persones vingudes d'arreu, de tots els punts d'aquella Espanya que el franquisme va ensorrar en la misèria econòmica i cultural, i que aquest acte d'insuficient agraïment ha ajudat al fet que algun dels seus fills i néts ara vegin en la immersió lingüística l'amenaça que mai no ha existit.
Perdent a l'Aina Moll no hem perdut, només, una filòloga de prestigi internacional, una sociolingüística enyorada des que va tornar a les Illes Balears; no hem perdut només una fidelitat tossuda, hem perdut una manera tranquil·la, serena i intel·ligent de fer possible les coses més difícils.