Després de tres concerts al Palau Sant Jordi en què no va dir en català gaire més cosa que “bona nit, Barcelona”, Aitana va decidir que a la quarta i darrera nit seria diferent. “Avui intentaré parlar tota l’estona en català”, va anunciar, i va afegir una afirmació cridanera: “la llengua és el més important que tenim aquí, a Catalunya”.
Com que som en una època en què es respira un cert derrotisme lingüístic, a més d’una extrema susceptibilitat, és fàcil donar-li la volta al gest i passar Aitana per les armes: per parlar català només una nit, i no pas totes, per parlar-lo amb "castellanades" (com ella mateixa va reconèixer), per parlar-lo durant un parell d’hores mentre renuncia a incloure en els seus discos cançons en aquesta llengua... Però, a veure, què guanyem practicant aquest festival del retret, encaminat a sentir-nos els més purs i exigents de la tribu? Possiblement, que ella giri cua i que el pròxim cop no ens digui ni tan sols el “bona nit, Barcelona”. Per fortuna, no m’ha semblat que aquesta mena de reacció hagi estat la majoritària aquests dies.
El que faci o deixi de fer Aitana en un concert de música pop pot semblar que forma part del món de les banalitats, però aquest és el terreny de joc on percebem si una llengua hi és o no hi és. D’entrada, és remarcable que ella consideri que la llengua, una llengua, és “el més important que tenim”, i que és alguna cosa més que un instrument comunicatiu sense més connotacions, aquesta mena de cosa que diuen sovint els parlants de llengües, casualment, amb molts milions d’usuaris i tota classe de blindatges legals.
Això seu té una importància per més motius. Primer, perquè Aitana té un públic extremadament juvenil que viu en un entorn lúdic dominat per l’anglès i el castellà, on el català corre el perill de no ser prou cool. També, perquè té fans a tot l’Estat (i a Llatinoamèrica), als quals tot això que va dir al Palau Sant Jordi els pot fer pensar una mica i trencar alguns prejudicis. Alhora, cal reconèixer que valorar el català públicament i emfàticament, com ella va fer, no sembla, en principi, la jugada més oportuna per a una artista que triomfa a tot Espanya i que viu a Madrid.
Al cap i a la fi, això que va dir és simptomàtic d’un poder del qual no som prou conscients. Que una cantant comercial com ella faci una intervenció com aquesta ens diu que, ens posem com ens hi posem amb el nostre fatalisme de sempre, és difícil ocupar un lloc en el mainstream cultural a Catalunya fent com si el català no existís. Qui ho intenta, tendeix a quedar-se en els marges del corrent principal, no accedeix al cor del país. I Aitana és una noia llesta per haver-ho copsat.