Ja està, ja hem viscut un nou Dia de la Dona Treballadora, valgui la redundància. Hem tornat a saber que les dones cobrem menys per fer la mateixa feina, que les dones fem dobles i triples jornades, que les dones som les més castigades per la crisi, que les dones patim una violència de gènere que esgarrifa. I ha tornat a sortir el tema de la inexistent conciliació laboral i familiar, donant per fet que és un problema eminentment femení. Com si només fóssim nosaltres les que tenim fills i família i vida personal.

Val a dir que cada cop se'n parla menys, de la conciliació. Durant una època la parauleta es va posar de moda, tot i que ningú l'havia vista mai enlloc. Però ara que ens hem carregat l'estat del benestar, ara que la gent es mata literalment per un lloc de treball, ja em direu qui gosa reclamar mesures de conciliació laboral i familiar. Com vols exigir uns horaris dignes, a sobre que tens la sort de tenir feina? És una batalla que encara teníem per guanyar i que avui sembla d'un altre planeta.

Però els reptes socials pendents no es resolen fent veure que s'han evaporat, no es resolen dient que "ara no toca", no es resolen fent-nos creure que són preocupacions d'estar per casa, neures privades.

Mentre tinguem assumit que els intents de casar la feina i la vida són draps bruts que s'han de rentar del rebedor cap endins, seguirem parlant en futur (o en condicional) de la racionalització dels horaris, les empreses seguiran girant l'esquena a la conciliació, i no es donarà cap prioritat a qüestions suposadament menors com les baixes de maternitat i de paternitat.

La millor manera de desactivar un gran repte social és fer veure que en realitat no és més que un conjunt de petits reptes individuals, dels que se superen tapant forats, sense fer soroll i sense provocar cap revolució.

I així, senyores i senyors, no farem pas un país millor.