El paper d'un rei constitucional no és pas fàcil. Sense pertànyer a cap dels grans poders que estructuren, separadament, un estat democràtic (executiu, legislatiu i judicial), sense facultats executives, un cap d'Estat coronat ha de saber ser útil sense incordiar. A ell li pertoca el que sol anomenar-se poder moderador ("el rei arbitra i modera el funcionament regular de les institucions", estableix la Constitució), que no és altre que fer d'home bo quan el sistema grinyola molt per alguna banda. Per tenir autoritat moral, el millor és utilitzar-la poc. I, sobretot, evitar, tant ell com els qui l'envolten, ser protagonistes massa presents. Amb tot, a Europa hi ha exemples bastant brillants de monarques que han sabut exercir la seva intangible funció.

A l'estat espanyol hem tingut menys sort. Els reis, tret dels absolutistes -dels quals ja és millor no parlar-, han intentat ser actors del joc polític. El cas d'Alfons XIII és paradigmàtic. Però Joan Carles I, malgrat els errors -i alguna cosa pitjor- que es van anar acumulant al llarg del seu regnat, va demostrar certa sagacitat política i mà esquerra. Si més no, fins a l'etapa final del seu regnat va aconseguir no incrementar la nòmina dels enemics.

Felip VI, en canvi, ni arbitra ni modera. Ja des d'aquell primer discurs de cap d'any en què, trencant amb la tradició astuta del seu pare, no es va voler adreçar als ciutadans des de la seva residència, sinó des del Palau Reial. Felip va deixar clar des d'un inici que volia entroncar amb la línia dels seus ancestres, orgullosos i distants. El conflicte català, lluny d'apaivagar aquestes temptacions, les van alimentar i el discurs del 3 d'octubre va ser demolidor.

Els darrers dies, un seguit d'esdeveniments, alguns transcendents, d'altres anecdòtics però indicatius, han tornat a evidenciar que això d'"arbitrar i moderar" és tasca difícil d'aprendre. La intervenció del rei davant d'una associació de juristes, teoritzant sobre una democràcia limitada per la llei, va ser una intromissió en el judici del Suprem. I aquest dilluns, el monarca ha tornat a evidenciar poca habilitat quan ha evitat visitar l'estand de Catalunya de la fira del Mobile. Després, això sí, que el president Quim Torra fes el mateix amb l'estand d'Espanya.

Entremig, una notícia sobre la presència d'un nebot del rei, Froilán, en la manifestació ultra de Colón va tornar a deixar al descobert la poca traça de la Casa Reial. Primer es va dir que la Zarzuela havia donat el seu consentiment a la presència de Froilán, i després es va dir que no.   

El rei perd les formes, que haurien de ser el terreny propi d'una monarquia en un estat democràtic i modern. Si les formes es perden perquè el rei se sent, més que un àrbitre, el cap de brot d'un dels poders en conflicte, la corona perd el seu sentit. En això, Joan Carles, tan lleuger i frívol en tantes coses, encara li pot donar alguna lliçó.