El congrés del PSOE celebrat a Suresnes, prop de París, entre l’11 i el 13 d’octubre de 1974, va acabar-se amb la derrota de l’anomenat PSOE de l’exterior, amb el valencià Rodolf Llopis al capdavant, i la victòria dels coneguts com a “sevillans”, representats per Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves. De l’aleshores ençà, la influència andalusa sobre els posicionaments del partit i la direcció d’aquest ha estat evident, la més destacada de qualsevol de les altres federacions o agrupacions territorials dels socialistes arreu de l’Estat. De tal manera que, per un motiu o altre, per aquest pretext o el de més enllà, qualsevol lideratge del partit ha hagut de comptar amb la benedicció dels socialistes andalusos, el principal graner de vots socialistes en unes eleccions d’àmbit estatal. Des de la majoria absoluta obtinguda el 1982, amb 202 diputats, van posar-se les bases per a desenvolupar mesures com ara el primer AVE Madrid-Sevilla, el Plan de Empleo Rural (PER), inicialment per a Andalusia i Extremadura, construcció d’autovies gratuïtes i finançament públic de diverses iniciatives no habituals en altres comunitats autònomes. Els efectes positius sobre la població d’aquestes i altres mesures han convertit el PSOE en el partit andalús per excel·lència, de tal manera que ha governat sempre aquest territori, des que s’instituí la Junta d’Andalusia. A la pràctica, aquesta hegemonia ha impedit el naixement o evolució d’altres possibles projectes realment andalusos i d’esquerres i, alhora, ha mantingut part de la ciutadania en una mena de letargia que els abocava a anar renovant-los el vot, davant l’absència real d’alternatives.

En realitat, aquest poder territorial ha estat seguit i imitat en altres indrets, en particular a Extremadura, i ha anat configurant un determinat model d’exercici del poder a l’interior del partit, consistent en una suma de poders regionals, amb els líders corresponents, anomenats curiosament “barons”, petits senyors feudals que són els que de debò manen al PSOE. Fa tot l’efecte de la inexistència d’un òrgan executiu operatiu, dinàmic i amb capacitat de resposta immediata, i sí més aviat d’una suma de diversos PSOE, entre els quals l’andalús és sempre el més destacat. És el que ocupa llocs clau, fins ara la presidència del partit o la de la comissió de conflictes, i el que no permet que prosperi ningú que no estigui a les seves ordres. Ja es va veure, clarament, en el cas del candidat Josep Borrell, escollit en primàries, i s’ha tornat a veure ara amb Pedro Sánchez, apartat per anar per lliure i no supeditar-se als interessos de la federació andalusa. La cosa sembla no tenir aturador, de manera que la mateixa Susana Díaz va permetre’s de retreure, en públic, que el president Ximo Puig hagués rebut a València el president Carles Puigdemont i ara, el secretari d’organització del PSOE andalús ha cridat a l’ordre Núria Parlon i el PSC per haver gosat dir que, cas que s’acabi donant suport directe o indirecte a Rajoy, els diputats catalans hauran d’analitzar el sentit del seu vot. És a dir, sense cap pudor, fan i desfan. Saben que manen i no se n’amaguen.

En el fons, allò que ha desencadenat la caiguda de P. Sánchez ha estat l’entrevista de F. González a la SER, acusant-lo de mentider. L’ombra de l’antic president del govern espanyol, a qui s’escapà l’expressió “després de tot el que vam fer a Euskadi”, s’ha demostrat més allargada del que es podia preveure i la seva ascendència al partit és encara més que notable. El centre de decisió real del PSOE, doncs, no sembla estar establert al madrileny carrer de Ferraz, sinó a uns centenars de quilòmetres més avall. En aquest context, el present del PSC és més aviat galdós i ple d’incerteses. Com bascos i balears, han apostat pel cavall perdedor i si, finalment, es facilita un govern del PP, el futur d’irrellevància els sotja més que mai, atès que no farà més que augmentar les adhesions cap a altres formacions d’esquerres, fonamentalment En Comú Podem. Tot aquest enrenou manté el PSOE al marge del debat internacional sobre la necessitat de modernitzar la ideologia de la socialdemocràcia en aquests temps convulsos i l’aboca a una simple disputa pel poder orgànic intern, això sí, alçant la bandera del nacionalisme espanyol, la sobirania d’Espanya i la integritat territorial de l’estat, repetint el discurs d’un PP que ha acabat sent, de debò, l’única força política d’àmbit i funcionament realment estatals. Res no fa pensar que els pitjors presagis, aquells que auguren un PP al govern per una colla d’anys, no s’acabin complint.