Aquests darrers temps, vull dir aquests darrers segles, dècades, anys, mesos i setmanes, no hi ha dia que no ens arribi algun incident relacionat amb les dificultats enormes per emprar la llengua catalana, amb normalitat, en tots els àmbits d’ús, al sud dels Pirineus, en els territoris on, segons la legalitat vigent, figura que gaudeix de l’estatus d’oficialitat atès que n’és la llengua pròpia. Tant se val a Eivissa com a Barcelona, a Alacant com a Ciutadella, a Palma com a Lleida, a València com a Tarragona.
 
L’anomalia lingüística es produeix tant en l’àmbit de l’administració i el servei públic com en el sector privat. I, generalment, els que volen imposar la seva llengua, en un territori que no li és propi, i impedir-ne la utilització de la que sí que ho és, acostumen a reblar el clau de la seva argumentació amb una afirmació concloent, convençuts que els empara i, alhora, és un xec en blanc per a qualsevol  impunitat en la seva agressió idiomàtica: “Estamos en España!” o bé la variant “Esto es España!”. I no gaire cosa més, perquè la creativitat en aquest àmbit de la violència lingüística és més aviat d’una indigència imaginativa colossal.
 
En realitat, aquestes afirmacions passen per damunt d’un marc legal que no impedeix l’ús de la llengua catalana en el seu territori i que, de fet, en protegeix la utilització com a lliure opció individual dins el marc de triple oficialitat lingüística existent a Catalunya i de doble oficialitat al País Valencià i a les Balears, tot i que no a la Franja, amb monolingüisme de l’idioma que no és el propi del territori.
 
D’altra banda, els protagonistes d’actes de violència lingüística no sols pretenen que els entenguem quan parlen la seva llengua, cosa que ja fem perquè aquí sabem idiomes i la constitució ja s’ha encarregat que no puguem al·legar-ne ignorància, sinó que tenen la gosadia insolent d’exigir-nos que deixem de parlar la nostra llengua, a casa nostra, per passar a enraonar en la seva quan ens hi adrecem.
 
Aquesta circumstància es produeix sobretot en relació amb agents de l’ordre (quin ordre?), jutges, metges i professors universitaris, entre altres casos. És curiós com mentre ningú no s’imagina que pot anar a fer de metge, policia, jutge o professor a Zamora, Sevilla o Logronyo, sense parlar la seva llengua, sigui del tot normal que funcionaris, pagats amb els nostres impostos, no diguin ni mitja paraula de català i, això no obstant, decideixin venir a treballar aquí, sense la més mínima intenció d’aprendre la llengua dels ciutadans als quals hauran de servir com a servidors públics.
 
El cas és sempre greu, però crida l’atenció com algunes d’aquestes mostres d’insolència lingüística acompanyen una profunda ignorància, una notable incultura i una palpable incapacitat per a exercir, plenament i de manera adequada, la seva professió, sense el requisit lingüístic que sí que s’exigeix per a fer feina, en els mateixos llocs de treball, a Espanya. No és possible fer de metge a Madrid, sense saber castellà, però sí a Barcelona, sense saber català. I encara és més preocupant trobar professors de menys de 60 anys, que porten molts d’anys vivint aquí, però que no parlen català, tot i que sí que asseguren entendre’l, just igual que el gos dels meus cunyats. Quina mena de nivell universitari se’ls suposa a professors d’aquest perfil? L’omissió del català, en aquest cas, és, simplement, un gest de bel·ligerància.
 
En l’àmbit privat, són freqüents les trucades de companyies telefòniques que et venen el seu producte i que et reclamen que canviïs de llengua, quan són ells els que t’han telefonat, a qui interessa que els escoltem i quan, generalment, ningú no els demana, com a possibles futurs clients, que ens atenguin en el nostre idioma. O bé els bars, els comerços, o les empreses diverses de serveis de qualsevol mena que es neguen a prestar un servei si l’usuari potencial parla català i l’obliguen a abandonar la seva llengua per a ser atesos.
 
Cal que denunciem públicament aquestes situacions de violència i discriminació a les xarxes socials, als mitjans de comunicació, a les entitats de defensa de la llengua, al Síndic de Greuges, a l’Agència Catalana de Consum i a Política Lingüística. Però també que fem públic el nom de les entitats i persones que ens discriminen per parlar català, perquè no tenir aquesta disponibilitat lingüística és també sinònim de prestació d’un mal servei, com ho seria no ser capaç d’atendre en castellà a Madrid. Hem de saber quins són i on són, simplement per no anar-hi, perquè si la nostra llengua no hi és ben rebuda, tampoc no ho han de ser els nostres diners, altrament els fem el joc i acabem subvencionant la discriminació.
 
Esto es España, diuen. Estamos en España, afirmen. I es queden així, com si res. Segurament, no deuen ser conscients que amb aquestes afirmacions xenòfobes, excloents, discriminatòries contra la llengua catalana, ens estan dient que Espanya, de llengua, només en té una i que el català no hi cap. Potser ja és hora que siguem nosaltres qui s’adoni que, si el català no cap a Espanya, si no hi té cap lloc, no hi cabem tampoc els catalans, ni hi ha altre lloc reservat per a nosaltres, dintre d’Espanya, que no sigui la submissió, el silenci i la discriminació.

Si volem un lloc per a la llengua catalana, a Espanya no el trobarem. Per això, també per això, n’hem de tocar el dos i construir el nostre propi Estat, on la llengua catalana ocupi el lloc que li correspon com a idioma propi del país i se li reservi la mateixa preeminència en l’espai públic que tots els estats del món reserven només per a les seves llengües. No més que els altres Estats, sí. Però tampoc no menys. Exactament igual com les altres llengües del món a casa seva. I sense haver de donar explicacions, permanentment, com ningú no en dona per emprar l’espanyol a Madrid, el francès a París, l’anglès a Londres o l’alemany a Berlín.