Un dels danys col·laterals de la crisi és la perversió del llenguatge. N'hem tingut un nou exemple amb l'ús del terme “rescat”. El mot ha estat emprat a la lleugera per la majoria de polítics i mitjans de comunicació a l'hora de referir-se al préstec de 100.000 milions d'euros concedit per les institucions europees a l'Estat espanyol per sanejar el sector bancari. La paraula, però, genera equívocs, perquè se suposa que quan algú et rescata ho fa per salvar-te d'algun perill major. I pel que fa al cas que ens ocupa, resulta poc probable que aquest presumpte “rescat” millori les condicions de vida dels ciutadans del país “rescatat”. Al contrari: vistos els precedents, és molt possible que d'aquí uns anys acabem trobant-nos en un escenari pitjor que l'actual.

Fem un cop d'ull a un exemple recent. Què han suposat els successius “rescats” per un país com Grècia? Per poder garantir la devolució dels préstecs concedits per les institucions europees, el Govern grec va imposar mesures com l'increment de l'IVA fins al 23%, el retard de dos anys en l'edat de jubilació, la privatització de nombrosos actius estatals, l'acomiadament de treballadors públics (fins a un 25%) i la rebaixa del sou de la resta de funcionaris. Si tot això hagués servit per sortir del pou potser es podria considerar un cost assumible. Però realment ha estat així? No pas. La situació ha empitjorat notablement des que els grecs van ser “rescatats”. Un reportatge del rotatiu econòmic Cinco Dias del passat 13 de febrer ho explicava amb detall. Dos anys després del primer “rescat” (maig de 2010) la taxa d'atur ha passat del 12% al 19,2%. Els ciutadans han reduït el seu poder adquisitiu un 20%, i el 13% de les llars no disposen de cap tipus d'ingrés. El PIB no ha parat de caure: un 3,5% el 2010 i un 5,5% el 2011. El rescat, de fet, tampoc ha servit per reduir el deute que el va motivar, que el 2009 era del 113% del PIB. Les successives ajudes atorgades, lluny d'alleugerir-lo, tan sols l'han incrementat: l'últim trimestre de 2011 va escalar fins al 160% del PIB (347.000 milions d'euros). És lògic: allò que el Govern s'estalvia a base de retallades es perd perquè els ingressos de l'estat cauen encara més al dessagnar-se l'economia.

Així doncs, cal fer un exercici de realisme i ser conscients que, per molta propaganda que ens vulguin fer empassar, l'escenari al que ens enfrontarem durant els pròxims dos o tres anys no distarà gaire de la resta de països “rescatats”. Per tant, seria més apropiat que, en comptes de parlar de rescat, ens referíssim a tota aquesta operació com el que de debò és: un segrest. Un segrest dels nostres impostos per salvar la banca, executat amb la complicitat activa dels nostres governants i que tindrà com a conseqüència el desballestament d'un ja de per sí modest estat del benestar. Aquí, els únics rescatats han estat els gestors del sector financer que ens ha dut al desastre.

Diran que no hi ha alternativa, però és mentida. Si els nostres governs ho volguessin, en comptes de fer com a Grècia o Portugal, podríem emprendre un camí similar al d'Islàndia. El primer pas seria realitzar una auditoria del deute, tan públic com privat, per determinar si és legítim seguir pagant entre tots la incompetència i la cobdícia d'uns pocs. Segons les dades recopilades per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, el 63% del deute espanyol té origen en bancs i empreses privades, i tan sols el 16% és deute públic. Cal seguir emprant els nostres impostos per, com s'ha fet fins ara, convertir aquest deute privat en deute públic i solucionar les barbaritats comeses per uns pocs gestors irresponsables? No seria millor localitzar als culpables, liquidar els bancs insolvents, protegir els estalviadors i, per una vegada, no socialitzar-ne les pèrdues? Comencem per fer endreça a casa: el Govern de la Generalitat, per exemple, podria deixar de marejar la perdiu amb el pacte fiscal i començar a auditar el deute català. Això sí que seria un acte de sobirania propi d'un país madur i responsable. Un #novullpagar en majúscules.