La llibertat no comença quan s’exerceix, ans quan hom té la possibilitat d’exercir-la; de la mateixa manera que la igualtat no és una situació natural, ans una conquesta de l'ésser humà per a determinat àmbits de la vida on el nivell de civilització invoca la necessitat moral d’igualar les oportunitats de les persones. Igualtat i llibertat avui em motiven per a dues reflexions connexes.

Aquesta setmana la UIC, la universitat on imparteixo docència des de fa 17 anys, una entitat privada que només té el suport dels recursos de les persones privades que hi confien, s’ha vist envoltada d’un escàndol fariseu, que amaga un conflicte habitual entre universitats en moments difícils com el present: se l’acusa de no respectar un acord, que no compartia, com és la nota de tall que en llengües tinguessin els futurs estudiants de Magisteri. Entenen els degans de les homòlogues públiques que això és competència deslleial; i ho diuen ells, que poden oferir els estudis a un preu subvencionat per tots (també els estudiants de les privades), que és la més gran competència que pot tenir una privada. La premsa se n’ha fet ressò de forma injusta per a una entitat que està fent esforços ímprobes per, des de la petitesa i la joventut, jugar en la lliga dels centres de prestigi.

La UIC, com jo mateixa, creu en el valor de la funció exercida per la universitat en la formació dels futurs professionals; és el mercat el que demostra el grau de qualitat dels egressats, i els requisits d’entrada són, per això, més que discutibles i en tot cas discrecionals; de fet ho són per a la gent de més de 40 anys, per què no per a la resta? Tot plegat demostra fins a quin punt això de la igualtat d’oportunitats s’aplica com l’interessa a qui la invoca.

El mateix ens passa ara amb la comparació dels processos escocès i català: el president Rajoy invoca aquell primer sols per recordar que s’ha fet sota la legalitat, però oblida que això ha estat possible perquè un com ell  ha donat via lliure a la capacitat de decidir dels escocesos. Hores d’ara ja sabem perquè a Escòcia només es parlava de diners i competències per millorar la situació social; la qüestió identitària no feia sang; el respecte per la personalitat diferencial (diguin-li nacional) d’Escòcia no ha existit a Espanya respecte de Catalunya. Si no hi havia prou amb el que hem sentit fins ara, la “vice” autosuficient clamava ahir amb veu tonant des de Saragossa que recordi el president que ho és perquè la Constitució li ho “permet”. O sigui, som, com sempre, en el punt de partida, sols que molt més cansats de la sordesa, i sense tenir clar si tothom entén igual això que anomenem llibertat.