Fa uns dies llegia Manolo Milián Mestre reflexionant sobre les alternatives que el panorama polític obre al nostre president pel que fa a articular la consulta sobre el futur de Catalunya: heroi o màrtir? Però tinc la sensació que no són aquestes dues, sinó altres les opcions entre les quals Artur Mas ja ha pres partit sense que alguns vulguin adonar-se'n.

Baquetejats els individus i les institucions per la dramàtica crisi multinivell, el president és la cara visible de les retallades i, per tant, és a la plaça de Sant Jaume i no a la delegació del Govern de l’Estat on es manifesten molts dels col·lectius damnificats. Al mateix temps, Mas té al davant un president del govern central tancat en banda a qualsevol mena de camí que no sigui la llei, mentre l’utilitza amb arguments més o menys solvents per tancar l’aixeta dels diners que, com s’ha fet evident, sols es troba a la seva mà; i així col·labora Rajoy en fer que tornin els manifestants a la plaça de Sant Jaume. Com a rerefons tenim una Unió Europea que, essent encara d’estats, de manera oficial no pot comprendre el que està passant ara i aquí, malgrat que de tant en tant a algú se li escapa el que el sentit comú dicta: fins i tot Espanya hauria de voler saber en quina mesura el consens constitucional de la transició es conserva o s’ha trencat, o si la trencadissa és, per descomunal, irreversible.

Entre tots aquests vectors de força, llums i ombres que projecten aquests dies els mitjans de comunicació sobre el govern de la Generalitat en relació amb el govern central i la necessitat declarada pel mateix president de restablir ponts amb els diferents “ministeris-aixeta” dels recursos que Catalunya necessita. Probablement a més d’un interessa, i s’hi hauria d’incloure el president del grup parlamentari de CiU al Congrés, que això sembli l’abandonament per part d’Artur Mas del compromís assolit amb Catalunya a les eleccions del 25 de novembre de 2012 i del full de ruta traçat amb ERC poc després. No hi ha res millor que minar la confiança de l’equip del líder per acabar amb ell. I això es podria donar si, com diu Milián, l’alternativa del president fos la d’heroi o màrtir.

Jo crec, en canvi, que l’heroïcitat o el martiri són dues manifestacions possibles i no necessàriament incompatibles, de la seva opció personal que, sigui com sigui, passi el que passi, hem de llegir més en els seus silencis que en les seves paraules, però que en tot cas combrega, i no crec que sigui casual, amb una lletra antiga: “Al Fossar de les Moreres no s’enterra cap traïdor...”. Sé que la història sempre l’escriuen els que guanyen, tanmateix crec que l’opció íntima del president és assegurar què la història no el pugui enterrar, ni que sigui simbòlicament, en el fossar de la traïció.